- El primer va ser quan les autoritats navals de Palamós van falsificar la meva data de naixement, jo faig néixer l’11 de març del 1933, i em vaig apuntar a voluntari de marina per quan hagués de realitzar el servei militar obligatori. El servei militar, amb places limitades, comença a partir d’una data concreta que sortia d’un sorteig a partir del qual es començaven a contar el nombre de voluntaris que aquell curs constava. És a dir, que el sorteig del meu curs va sortir escollit el dia 12 de març del 1933: si una sola persona es lliurava de fer el servei militar, era jo, però, una mà negre, no vaig poder saber mai si era el Comandant de Marina o el brigada de la comandància, qui va retocar d’una manera grollera el segon pal de l’11 de març, que constava a l’original de la meva llibreta d’inscripció, i va dibuixar a sobre una S simulant un 18. Així que, vaig ser convocat a fer el Servei Militar, cosa que no em corresponia legalment, i vaig estar dos anys servint a la pàtria, perdent dos anys de llibertat, dos anys de salaris i ocupant un lloc que corresponia a un altre. Qui va ser el beneficiat d’aquesta manipulació, que és un delicte de falsificació amb document oficial agravat per les lleis, per ser comès per funcionari públic? El lliurat va ser el fill d’un armador important de la flota de Palamós anomenat París, és a dir, el fill del senyor Paris, armador que era de la mateixa edat que jo.
- El segon i el tercer delicte van ser comesos per uns clients que jo tenia com a advocat, en Joan Pera i la Visitación Cerón per un tema molt important que els vaig solucionar brillantment, del qual en parlo més endavant en aquesta entrevista.
BLOC 1. L’HOME I PALAMÓS
- Vostè ha viscut bona part de la història recent de Palamós. Si mira enrere, quins records conserva del Palamós de la seva joventut?
El Palamós de la meva joventut era trist, amb pocs habitants – al voltant dels quatre mil, els quals tots es coneixien -.
Un poble que feia poc que havia patit la Guerra Civil i els bombardejos dels italians i els atacs dels canyons del creuer Canarias – es situava a milles de distància per bombardejar Palamós, i no es podien repelir des del molí de vent on estaven situats els canyons que devien defensar Palamós, però el seu alcanç era més curt de la situació on es trobava el Canàries -.
Era un Palamós dominat per dos o tres famílies, qui explotaven i es distribuien la riquesa que generava la mà d’obra de Palamós. Això per la part industrial, el suro i la pesca.
Jo vaig néixer el 1933, i vaig viure tota la Guerra Civil, en part a Sant Feliu de Boada, on el meu avi, Francesc Satorra i Vilafranca, havia llogat una casa, i en part a Peratallada, a casa d’uns familiars materns, on amb l’única persona de la meva edat, que era una noia de la família Bonay, veiem passar les lluentors dels obusos que tiraven des de Pals cap a la Bisbal, i que creuaven el cel de Peratallada fent destells brillants. Jo ajudava amb el que podia, les feines agrícoles, i recordo, principalment, quan a les tardes li portava el berenar al meu oncle Vicenç, que era qui explotava la finca junt amb la meva tia Rosa, i que arrenjava els horts que hi havia al voltant de la finca, d’on sortia les llegums, les patates i la verdura que menjavem a casa. La finca dels meus tiets, a Peratallada, situada sobre l’església, era anomenada el Mas Mosca. Recordo que durant els bombardejos jo tenia l’oida molt fi i a l’hora de sopar, que venia a ser l’hora en que arribaven habitualment els avions dels italians, els meus pares em posaven a la terrassa assegut en una cadira, i jo el rum-rum del motor dels avions els escoltava abans de que sones la sirena, i quan arribavem al refugi, situat a sobre de les escoles municipals, molt a prop d’on viviem, aleshores sonava la sirena d’alarma. Una vegada acabada la guerra, recordo la part més dramàtica de la meva família, el meu pare, en Bernabé, tenia l’ofici de xofer de camió, i treballava per uns germans, els Olivé, que tenien dos o tres camions de mitjana envergadura. Per poder treballar com a xofer necessitaves afiliar-te a un sindicat i, com és obvi, el meu pare es va afiliar a un sindicat anomenat C.N.T.. Al acabar la guerra, el meu pare va ser empresonat amb una sentència primera mort, condonada per dotze anys, i al final, després de passar-ne quatre a la presó de Girona, va ser alliberat – l’alliberament es va produir com a consequència de que un company de la feina l’havia denunciat i va fer un escrit al jutjat dient que s’havia equivocat de persona i que els fets atribuits en el meu pare, que van ocasionar el seu empresonament, eren falsos. Aquests quatre anys i mig d’empresonament del meu pare, van marcar molt la vida de la meva mare i meva, per la misèria que vam passar. L’etapa que vaig viure va ser d’estudis a les escoles municipals i quan vaig acabar el que a dia d’avui se’n diu la primària, els mestres els hi van dir als meus pares que si teniem possibilitats em paguessin estudis, perquè segons ells tenia capacitat per entendrel’s. Els meus pares amb prou feines em van poder pagar dos anys a l’escola del Senyor Joan Rovira i ja no vaig poder continuar, per falta de recursos.

- Com era la vida a la vila aleshores i què és el que més ha canviat respecte al Palamós que coneixem avui?
El Palamós d’abans era trist, on només hi havia feina per als pescadors i les manufactures de suro i de la Casa Vincke. Avui, gràcies al turisme, Palamós s’ha convertit en una de les referències més preuades del turisme tant espanyol com internacional. Palamós, des de que va acabar la guerra fins ara, ha tingut un augment considerable, passant de quatre mil a divuit mil persones, gràcies, en part, a la immigració – interna i estrangera -, que ha permès situar-nos en aquest nivell degut al creixement incessant de la potencialitat econòmica dels beneficis que dona el turisme a l’augment dels recursos de la pesca i a la feina que continua donant el suro i l’actualitat de l’empresa Hutchinson, hereva de la Casa Vincke.
- Al llarg de la seva vida ha estat vinculat al món empresarial i a diferents projectes. D’on li ve aquesta inquietud emprenedora?
Quan vaig entrar al despatx d’advocats com a soci del bufet que constituita IEJ S.A., vaig començar a guanyar diners i vaig veure que la millor inversió era invertir aquests estalvis en la construcció de vivendes i, per això, junt amb el meu soci Joan Piqué, vaig constituir una empresa denominada Inmobiliaria Greco S.A., allà vaig començar construint prop de nou mil metres quadrats entre locals i pisos.
- Ha estat sempre una persona amb facilitat per assumir riscos o ha preferit estudiar molt cada decisió abans de prendre-la?
Sempre m’ha agradat prendre decisiones, algunes de risc, considero que assumir riscos és una gran virtut, perquè els riscos poden ser positius, neutres o negatius.
BLOC 2. LA SEVA ETAPA A SEAT
- Una part especialment interessant de la seva trajectòria professional va ser el seu pas per SEAT, on va arribar a ocupar responsabilitats en l’àrea de personal. Com va arribar a la companyia?
Aquesta actitud emprendedora la dec a molts motius de la meva transformació a partir de les consequències que vaig patir quan per algun funcionari de la comandancia de la marina de Palamós – vaig fer el servei militar a marina -, em van cometre el delicte de falsificar la meva data de naixement i vaig haver de fer el servei militar durant dos anys a la marina de guerra espanyola. Els voluntaris de marina s’escollien a partir d’una data que en el meu curs va sortir que s’havia de cobrir el cupo dels nascuts a partir del dia dotze de marc fins al tope de les persones que es necessitaven per cobrir aquell cupo. Jo, a la meva llibreta, constava nascut l’onze de març – per lo tant, si una sola persona s’havia d’alliberar d’anar al servei militar, era jo -, però, alguna persona, funcionari de l’armada espanyola – fos el comandant o el brigada que portava l’administració de la comandància – van falsificar la meva data de naixement dibuixant una S sobre el segon pal del número onze, fent creure que jo havia nascut el dia divuit. Aquesta falsificació, un delicte greu contra les persones, agreujat per haver sigut comès per un funcionari, va permetre l’alliberament de l’obligació de realitzar el servei militar del fill d’un armador important de Palamós anomenat París – és a dir, jo vaig haver de realitzar el servei militar, dos anys de serveis a la pàtria, amb el perjudici de que no havia de fer-lo, per alliberar a una persona que es va beneficiar de les consequències del delicte del qual vaig ser víctima -. Jo vaig fer el descobriment d’aquesta falsificació quan en el cuartel de marineria de Cartagena vaig ser nomenat cap del detall i al rebre la documentació enviada per la comandancia de marineria de Palamós que contenia la meva llibreta d’inscripció, em vaig enterar de la data del sorteig el día després del meu naixement i vaig adonar-me del delicte que havien comès a la meva persona. Aquesta situació em va afectar profundament i es va originar en mi una batalla interna sobre de quina manera havia de procedir davant d’aquest atropello. Si denunciava aquest fet, tal com estava la justícia en aquella època, em podria trobar amb una sentència, que em donessin la raó, però, que interpretessin la meva protesta com una negativa de «servir a la pàtria», i després de molt rumiar vaig decidir no fer cap denuncia.
Quan al cap de dos anys vaig acabar el servei militar i mentres complia l’últim trimestre abans de llicenciar-me, jo acudia a la botiga d’un cosí llunyà meu, situat al Carrer Conde del Asalto cantonada este – barri xino autèntic i total de Barcelona -, i allà el meu cosí tenia un dependent, en Jaumet, que un dia em va dir que anava a buscar un imprès per sol-licitar una plaça de feina en una fàbrica de cotxes que muntaven a Barcelona, i em va preguntar si jo volia que em portes un imprès per fer la sol-licitud, cosa a la qual vaig accedir i vaig presentar. Abans d’obtenir la llicència em van citar i vaig fer l’examen per ingressar a la Sociedad Española de Automóviles de Turismo, per contracció, SEAT. Vaig fer l’examen i seguidament vaig obtindre una carta dinguent que havia de repetir l’examen, doncs, en el mateix hi havia una part que s’havia d’aclarar. Vaig repetir l’examen i aleshores, l’examinador, un capità de l’exèrcit retirat, anomenat Joaquin Navarro Betes, em va preguntar quina era la causa per la qual jo havia fet una part de l’examen, que era molt difícil, correctament, tant ràpidament i sense cap error, la meva contestació va ser: miri senyor, si jo demano per entrar en aquesta empresa els hi he de dir la veritat, i la realitat és que aquest examen que he realitzat és el que jo durant dos semestres he fet en els quintos del quartel de marineria de Cartagena, i no tenia cap secret per a mi. Davant aquesta manifestació l’examinador em diu: miri, vostè sembla que és espavilat, i la seva sinceritat li comporta que podrà ingressar en aquesta empresa en la categoria de peó, però, dintre de les tres classificacions a, b i c, li adjudico la b, l’ho qual representaven cent pessetes més al mes i que ja hem permetien pagar una pensió, ja que jo no podia tornar a Palamós, en aquell moment, després del delicte que havien comès les autoritats de marina amb mi. Aquesta decisió d’entrar a la SEAT va marcar el camí de la meva vida.
A l’any 1952 i al 1960 ja era cap de secció. Aquest ascens va ser degut a que vaig posar en marxa, en el taller de mecànica, el departament de galvanics, que cincava i cromava les peces que requieren aquest procés en el automòvil. Aquest departament tothom el rebutjava per l’ambient dels gasos que es respiraven.
- Estem parlant d’una època completament diferent de l’actual, durant els anys del franquisme. Com era treballar en una gran empresa com SEAT en aquells anys?
Era treballar en una empresa que donava totes les garanties de seguretat i de continuitat, perquè l’empresa SEAT estava dintre del boc d’empreses del que en aquell moment s’anomenava Institut Nacional d’Indústria – al jo portar vint-i-cinc anys a l’empresa vaig rebre un diploma i una medalla de l’INI agraint-mem els serveis prestats ininterrompudament -.
És a dir, treballar a la SEAT era una feina per a tota la vida.
- Com a responsable de personal, què suposava gestionar treballadors en una companyia d’aquelles dimensions?
Quan em van nombrar director juridic-administratiu de la fàbrica SEAT de Martorell en l’any 1975, que aleshores Martorell va absorbir tota la plantilla técnico-administrativa i obrera de les línies de muntatge de la SEAT de la zona franca, va ser l’època més difícil i traumática de la meva vida com a treballador de SEAT. Jo formava part dels cinc directius de SEAT que negociaven els convenis col-lectius davant la comissió que estava formada per el Comitè d’Empresa d’una part amb els seus assessors, que normalment eren de Comissions obreres i UGT, presidits per un magistrat de treball que presidia la comissió del conveni. Aquelles negociacions, que en el context general del país eren les més avançades i que més beneficiaven al personal de SEAT, perquè tenien els salaris més elevats que la resta d’indústries del país. Recordo aquella reunió que vaig convocar en el Camp de Fútbol de la SEAT del passeig de la zona franca, on hi van assistir unes dos mil persones, on jo volia explicar l’oferta de la patronal i les millores cap els obrers que jo representava i que, no em van deixar articular paraula davant l’abuxeix i la repetició de “fill de puta», que desde que vaig aparèixer en el faristol per explicar-lis aquestes millores, ni tan sols m’ho van permetre. Això va coincidir en que, per part d’un sindicat extremista, el meu domicili i tot el barri del voltant va ser inundat per folletos en que manifiestaven «Satorra passaràs un pas de nivell en que el tren t’arrollara, ets una sangonera dels treballadors i anem a per tu i la teva familia». Quan em vaig posar en contacte amb la meva superioritat a l’empresa, van decidir posar-me un escolta, que fins i tot acompanyava als meus fills grans a l’escola. Aquesta situació va durar tres anys, del 1975 al 1978.
- Com eren aleshores les relacions entre empresa i treballadors? Recorda algun moment especialment complicat?
La relació entre empresa i treballadors jo crec que va ser força normalitzada, fins que es va produir un accident del tren que transportava personal de SEAT desde Barcelona a Martorell, i en el qual van haver-hi ferits greus i en el que em va sorprendre un escamot del Comitè d’Empresa, que van entrar en el meu despatx amb les camises ensangrentades, perquè venien directament del lloc de l’accident, i em culpaven a mi de ser el causant d’aquell aconteixement. Desde les dotze del matí fins les vuit de la tarda, vaig estar recorrent tots els hospitals de la comarca fins assegurar-me de que els accidentats eren persones alienas i no treballadors de l’empresa SEAT.
- SEAT va ser un dels grans símbols de la industrialització espanyola. Era conscient en aquell moment que estava vivint des de dins una etapa històrica?
Estava tant entregat les vint-i-quatre hores del día a la meva feina que mai vaig ser conscient de l’etapa que jo estava vivint. Estar tant enfocat a la meva feina em comportava l’absorció de tota la meva capacitat física i intel-lectual, i no tenia consciència del moment que estava vivint.
- Què li va ensenyar aquella experiència sobre les persones, l’empresa i la gestió d’equips?
La meva experiéncia en aquest terreny – tinguent en compte la meva procedencia – va ser molt positiva i alentadora, doncs, en el meu tracte en els problemes d’administració d’una empresa tan gran, en la qual estava inclosa la direcció tècnica-administrativa de l’empresa, consistent amb personal tècnic superior i interming, obrers, disset factultatius que formaven els serveis metges, els serveis d’ordre i vigilància – que estaven a càrrec d’un tinent de l’exèrcit excedent -, la gestió dels menjadors de la plantilla d’obrers, tècnics i administratius, el centre tècnic i de disseny, i tot això m’ocupava tant de temps que no tenia temps, valga la redundancia, de pensar en el que estava fent, i em va donar la serenitat d’entendre que totes les coses tenen el seu motiu, el seu tractament i les seves solucions.
- De tots aquells anys a SEAT, hi ha alguna anècdota que encara recordi especialment?
Si. Recordo especialment una anécdota que es va produir quan jo estava de cap de secció de cincats i cromats en la fàbrica del Port Franc, quan al inaugurar aquest departament, que vaig dirigir fins posar-lo en funcionament, vam rebre la visita del President d’aquella època, José Ortiz Echagúe, i del Director de la fàbrica, Don Francisco Lozano, i en el qual quan em van felicitar li vaig manifestar que s’havia d’ampliar la secció per cromar adornos i recanvis en el cotxe, i el President va dir: «els cotxes nous no en necessiten», i el Director, Senyor Lozano, junt amb el meu enginyer jefe, Senyor Espandre, li van dir: «doncs precisament el que diu el Sr. Satorra, té raó, doncs, si ens avancem a la confecció d’accessoris evitem la competència i ampliem el nostre mercat».
Això em va comportar que m’ascendissin a jefe i m’enviéssin al departament comercial per dirigir el departament de recanvis i accessoris de l’empresa.
Recordo una altre anècdota de quan jo ja estava treballant en el departament comercial: Durant l’època en que vaig ser el director comercial de SEAT Catalunya i en la qual els cotxes s’entregaven per rigorós torn de petició, algunes persones que em coneixien havien acudit a mi per veure si jo podia fer alguna gestió per adelantar-lis la data d’espera de l’entrega del xotce, R això és així, que diversos amics i coneguts es van dirigir a mi demanant-me que els ajudes, a tots ells, alguns encara m’ho recorden, els vaig fer entrega inmediata de la seva petició per el fet de ser els meus amics, o millor dit, per ser de Palamós.
També recordo, que en una ocasió el Senyor Josep Ribas, alt empleat de la Casa Vincke,em va vindre a veure perquè la casa SEAT, degut a un accident que es va produir en unes proves del sistema de frenat dels cotxes, ho van imputar al “latiguillo”, que era una peça de goma que s’articulava al sistema de frenat, i la SEAT havia castigat a la Casa Vincke interrompent-lis el suministre d’aquesta peça. Aleshores, vaig tindre una reunió amb el Senyor Ribas i el Senyor Grau Vincke – fill del patriarca de la Vincke, Don Enrique -, i vaig fer unes gestions dintre de SEAT a través del cap de verificació de qualitat, Senyor Fioretti, i després de molt treballar sobre el tema es va arribar a la conclusió de que la causa de l’accident no era el “latiguillo” construit per la Casa Vincke, sino un “racord” que era produit dintre la mateixa SEAT. Aquest record m’era recordat constantment, cada vegada que venia a casa meva el Josep Ribas, que em va dir: «Ramon, és la primera vegada que entro a la Casa Vincke per la porta gran, sempre havia d’entrar per la porta de servei del darrere».
BLOC 3. CASA VINCKE I EL PALAMÓS SOCIAL


- Casa Vincke és un dels edificis singulars de Palamós i ha estat estretament lligada a la seva vida. Com va arribar la casa a les seves mans?
La Casa Vincke va arribar a les meves mans com a consequència de la necessitat que es va presentar en la meva vida de buscar un allotjament a prop de centres formatius on poguer adreçar el futur de la meva filla Helena, ja que aleshores, la meva dona i jo vivíem en una casa, que jo m’havia construit, a la localitat de Platja d’Aro, a l’urbanització Masnou, ja que desde la nostre casa fins al parvulari on vam portar a la nostre filla el seu primer any, situat a Platja d’Aro, hi havien quatre quilòmetres de pujada i baixada, i a l’hivern, fins i tot, vaig tenir un accident de cotxe en que si en comptes de derrapar el cotxe cap a la muntanya, l’hagués derrapat cap el precipici hagués pogut tenir efectes mortals. Aquell accident em va comportar la reflexió amb la meva dona i vam decidir buscar una casa, o bé a Sant Feliu, o bé a Palamós, i vam trobar una casa d’indians a Sant Feliu de Guíxols – gran i espaciosa -, i al buscar una casa que servis les nostres necessitats a Palamós, em van oferir la Casa Vincke, més ben dit, tota la parcel-la de mil vuit cents metres, que conformen la mançana situada al Carrer López i Puigcerver, Avinguda Francesc Macià, Carrer Avió i Carrer Enric Vincke. La casa necessitava una reforma total, tant de la casa com dels terrenys circumdants, en el que hi havia un jardí exótic.
- Durant anys, Casa Vincke també va ser escenari de trobades i celebracions. Com recorda aquells sopars i reunions?
Vaig ser conscient de l’impacte social que va representar a Palamós l’adquisició per part meva de la Casa Vincke.
Aleshores, jo em devia situar al deixar el despatx d’advocat a Barcelona i preparant la meva activitat després de la jubilació, la qual era de construir, i per donar-me a conèixer en aquesta activitat vaig començar a la celebrar, durant varis anys, festes per a la meva filla petita Helena, on es convidaven tots els seus amics i amigues de La Salle, on ella va estudiar la primària. També hi celebrava festes en honor al meu sant, on acudien al voltant de cent persones i es feia una festa amb aperitius, sopar i ball inclòs, fins a la matinada – quan algun veí es queixava de la música i acudia a cridant-se l’atenció el municipal de torn, acabavem la festa, ja que, de continuar posavem en entredit les autoritats locals que normalment venien a la festa.
- Per allà van passar persones conegudes de la societat palamosina i catalana. Sense necessitat de revelar cap indiscreció, quins personatges recorda especialment haver rebut a la casa?
A les autoritats locals i provincials, així com, personalitats del món judicial i artístic.
- Com era aquell Palamós social de fa unes dècades? Hi havia una relació més propera entre empresaris, comerciants, professionals i famílies de la vila?
No vaig ser conscient en cap moment i encara avui tampoc de que hi hagués una relació més propera entre empresaris, comerciants, professionals i famílies de la villa. Doncs, la meva actitud sempre ha estat de proximitat i respecte amb tots els entes socials i econòmics de la societat.
- Casa Vincke va acabar iniciant una nova etapa vinculada a l’activitat hotelera. Què va significar per a vostè veure com un espai tan personal adquiria una nova vida?
Durant la meva época d’activitat a Palamós he construit vuit blocs que pisos i al anar passant el temps, i degut principalment a la meva edat, amb la meva dona Llum vam començar a plantejar-nos el buscar una vivenda més ajustada a les nostres necessitats estrictes, i ens plantejàvem què fariem amb la Casa Vincke. Després de molta reflexió, vam decidir que el millor que podiem fer per dignificar i perpetuar el nom de Vincke, era convertir-la en un petit chateau relée. Tinguent en compte que al plantejar deixar la Casa Vincke, i volguent aprofitar la part nord de la finca, vam convertir aquells lavabos, dutxes i cuina, que servien per fer les festes, en una nau per convertir-la en un restaurant. Nosaltres erem clients assidus d’un cuiner, en Jordi Simón, i jo li vaig prometre que si ell conseguia una estrella michelin li faria un restaurant, i així va ser a la construcció d’un modern restaurant de quatre cents metres quadrats. Actualment, Restaurant Dvisi. Quan vam acabar les obres de l’hotel vam buscar una firma solvent en el món de l’hosteleria per llogar durant un temps l’hotel, i així es van presentar varies opcions, d’entre les que vam escollir als propietaris del Mas de Torrent. Vam arribar a un acord i a l’any 2016, els hi vam llogar la Casa Vincke per deu anys, amb la condició de que l’hotel es nomines Hotel Casa Vincke. Per a la meva família va suposar l’enorme satisfacció d’haver encertat el destí final de la nostre vivenda, doncs el nostre somni de fer algo important que s’ha convertit en una icona de Palamós i de la Costa Brava, el tenir en una mateixa finca dos firmes tan importants com, l’Hotel Casa Vincke i el Restaurant Dvisi.
- Què creu que representa Casa Vincke dins del patrimoni arquitectònic i sentimental de Palamós?
Crec que la conversió de la Casa Vincke en un hotel amb el renom que ha adquirit, representa per a Palamós, en particular per les característiques de la finca al ser considerada Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, i en general, per la contribució al nom de Palamós i de la Costa Brava el renom universal de Catalunya dins de la industria hostelera.
BLOC 4. EMPRESA, INVERSIÓ I PALAMÓS
- També ha estat relacionat amb propietats, finques i diferents iniciatives empresarials. Què buscava quan decidia invertir en un nou projecte?
Buscava traslladar a Palamós tots els diners que havia guanyat exercint la professió d’advocat com a soci – érem quatre socis, en Joan Piqué Vidal, en Manel Rossi Valent, en Ramon Pou i Serradell i en Ramon Satorra Vilá -, que aleshores era el millor i més important despatx d’advocats que hi havia a Catalunya, doncs el fet de que el president Pujol, quan va ser processat per el cas Banca Catalana obtés per escollir com advocat defensor al meu soci Joan Piqué i Vidal. Aleshores, vaig anar desinvertint en propietats de Barcelona i invertint aquestes quantitats en construccions a la Vil-la de Palamós, ja que, al decidir passar el reste de la meva vida en el meu poble era lo més lògic per tenir tot més a l’abast i poder controlar la marxa i desenvolupament de les noves inversions.
- Ha conegut Palamós abans del gran desenvolupament turístic i urbanístic. Com va viure aquella transformació?
La transformació de Palamós, que és un fet de resor mundial i reconegut per tothom, la vaig viure d’una manera positiva, ja que, amb la meva intenció del trasllat dels meus estalvis en el meu poble contribuia d’alguna manera a collaborar en aquesta transformació fins aconseguir tenir finques, com per exemple, la Casa Vincke, els locals on està el Restaurant Dvisi, el Restaurant La Tortilla Tex Mex, el Departament de recuperació i medicina de l’esport de l’Hospital de Palamós i diversos pisos i locals, que constitueixen el total de la societat patrimonial, que és la que administra els béns de la meva família i meus.

- Creu que Palamós va saber aprofitar correctament el creixement econòmic i turístic d’aquelles dècades?
Ho crec fermement.
Perquè van protegir i colocar en el mercat turístic mundial la industria de la pesca amb el gran invent de “la Gamba de Palamós”.
Abans, només existia l’Hotel Trias, avui hi ha desenes d’hotels apart de que la gent s’ha espavilat i ha posat els seus pisos al mercat del lloguer de pisos turístics, abans hi havia tres o quatre restaurants i avui hi ha, segurament, més de mig centenar, van cometre l’error de deixar construir uns gratacels molt lletjos que van destruir l’estètica bucòlica de Palamós amb la seva església, això no obstant, va contribuir a la nombrosa presència de turistes propis i forans, el qual vol dir, major riquesa comercial per al poble. També, hi va haver una activitat lúdica incrementada per donar lleure a tota aquesta gent que ens visita, i tot això ha contribuit a que el Palamós dels quatre mil habitants que jo vaig conèixer i viure es convertis en el Palamós dels quaranta mil habitants que suposo gaudeix a dia d’avui d’aquesta magnifica platja que tenim, que voltada per la platja de la Fosca i Castell, no te rival mundial. Apart, el servei de ports va refer el que abans es deia el Moll Nou, el qual ha permès que grans creuers transatlàntics d’arreu del món puguin fer escala a Palamós amb el moviment de gent que això comporta.
També, la regata de la Christmas Race, i altres activitats vèliques, que han fet resaltar la utilitat i utilització de les nostres platges i la nostre incomparable bahía.
L’organització de gent emprenedora constituint una cambra de comerç a Palamós també ha contribuit a reforçar l’emprenedoria dels negocis de restauració i lleure.
- Hi va haver oportunitats que, al seu parer, Palamós va deixar escapar?
Desconec si ha hagut oportunitats que Palamós hagi deixat escapar, però si conec projectes actuals que poden augmentar de manera notable la habitalitat i població censada, ja que se m’ha ofert però no he participat a l’ampliació del que és tota la zona adjunta al camp de fútbol, perquè, la falta d’infraestructures adequades – degut a què és considera zona inundable, per lo tant, té el perill de que l’administració al final hi posi traves.
- I al contrari, quines decisions creu que van ser importants perquè Palamós arribés a ser la població que és actualment?
Crec que van ser importants totes les decisions que l’Ajuntament, junt amb la càmera de comerç i els emprenedors – que hi ha hagut i que hi ha -, han estat encertats amb les seves decisions, han contribuit a què Palamós sigui el que avui és.
BLOC 5, BANCA I CANVI ECONÒMIC
- Vostè ha conegut de prop el món empresarial i financer durant moltes dècades. Com era antigament la relació entre un empresari i el seu banc o caixa?
La relació que jo personalment vaig tenir amb els bancs i les caixes van ser marcades per la meva situació com a soci del bufet, per contracció Institut d’Especialitat Jurídiques, en el qual jo formava part del vint-i-cinc per cent del capital d’aquesta entitat, que també estavem constituit amb una fundació anomenada Piqué Advocats Associats, i que, es van transformar durant la meva presidència – durant quatre anys -, aprofitant la popularitat que vam adquirir degut a que el soci Joan Piqué Vidal havia estat escollit per el President de la Generalitat, Jordi Pujol, i vaig proposar i va ser acceptat per el Consell de convertir la societat Institut d’Especialitats Jurídiques – constituida com Associació d’Advocats amb el número 1 del Col-legi d’Advocats -, i que, degut a aquesta situació professional, erem objecte de pressió per part de clients – molt importants, per exemple, Javier de la Rosa, que al adquirir Mario Conde el Banc Banesto ens va influir per a que invertissim en el capital d’aquest banc que va ser una inversió fiasco -. Aleshores, jo personalment, vaig invertir tots els meus estalvis, després del clatellot del Banesto, amb operacions amb la caixa de pensions, fins al punt de ser considerat client preferent amb un assessor financier personalitzat per ajudar-me en les inversions en borsa que van ser molt fructiferes durant temps.
- Les antigues caixes tenien una presència molt important en la vida econòmica i social de les poblacions. S’ha perdut aquella relació personal amb les entitats financeres?
Absolutament. El boom de les caixes, creació dels propis bancs, va fer una dispersió per arribar a la butxaca de tothom, propiciant la compra d’habitatges, que era la funció principal d’aquestes caixes, Això, no obstant, el temps ens ha demostrat que aquestes caixes no tenien cabuda en el ordre econòmic mundial i així, excepte la caixa de pensions per la vellesa i d’estalvis – una de les poques supervivents -, les altres caixes de petits bancs van desaparèixer per la seva falta de rendiment.
- Ha viscut èpoques de creixement, crisis i enormes transformacions econòmiques. Quin considera que va ser el moment de més canvi per als empresaris de la seva generació?
La crisis de l’any 2008. Espanya i després de l’adhesió l’any 2000 a la Unió Europea i el canvi que es va operar en aquest país al passar de la peseta a l’euro, amb l’equivalència de que un euro valía cent seixanta-una pesetas, va passar a convertir-se una economia dispersa a una economia unida a la normativa emanada de la Unió Europea. Aquest va ser un canvi molt profund que va fer crisis – per a mi la més important que jo he viscut – l’any 2008. En aquesta transició van quebrar multituds d’empreses de les quals algunes molt importants a Catalunya – jo diria les més importants -, vaig tenir l’honor de ser l’advocat que portes les suspensions de pagaments més importants de la transició.
BLOC 6. EL PALAMÓS D’AVUI
- Quan passeja actualment per Palamós, encara reconeix aquella població que vostè va conèixer i coneix?
Si, la reconec, perquè el nucli vell es conserva força tal com era, encara que hi ha hagut modificacions arquitectòniques degut a noves edificacions, i a modificacions de les ja existents, i l’essència de Palamós jo la continuo respirant amb la nostàlgia del passat i la realitat del present. Del que n’estic més content és el veure que a pesar de l’increment demogràfic experimentat, degut principalment a la immigració, aquest Palamós d’avui es correspon amb aquell progrés que el total del país ha experimentat amb el creixement i la riquesa generada amb l’esforç de tots.
- Què li agrada del Palamós actual?
Del Palamós actual m’agrada el dinamisme i l’encaix que ha sapigut situar amb la seva modernització i amb l’incert de les autoritats que han procurat que amb l’explosió del turisme han situat Palamós com una de les metes imprescindibles per visitar a tot aquell turista que vingui a la Costa Brava.
- I què considera que hem perdut pel camí?
En aquest camí que hi ha amb la diferència entre el passat i el present no hem de deixar-nos portar per una melancolia malinterpretada que no porta enlloc i amb l’adaptació i el progrés tecnològic que ha experimentat el món i que està en període de creixement, últimament amb un aspecte desconegut que pot canviar radicalment la civilització, que és la IA.
- Habitatge, turisme, comerç, port, indústria, restauració… Quin creu que serà el gran repte de Palamós durant els pròxims anys?
L’adaptació de la riquesa pesquera – cada vegada més minsa – amb la prestació dels serveis adequats en el turisme, ja que, la indústria del suro està en fase d’extenció.
- Després de tants anys relacionat amb empresaris i projectes, com veu les noves generacions d’emprenedors?
Les veig d’un punt de vista positiu, perqué així com jo deixo la meva tasca feta amb la petita participació que els meus negocis tenen a la progressió i prestigi de Palamós en el turisme, crec amb ells i se que faran una tasca que superara en molt la meva petita aportació en aquest terreny, que després d’una vida de treball intensiu, he volgut aportar al progrés i prestigi del meu poble, Palamós.
BLOC 7, LA PART MÉS PERSONAL
- Ha viscut etapes professionals i personals molt diferents. De quin moment de la seva trajectòria se sent especialment satisfet?
De la trajectòria que vaig viure a la SEAT a on, per dir-ho clar i catalá, vaig entrar per la porta més petita i vaig sortir-ne per la més gran. Aquesta trajectòria, la més difícil, la vaig resoldre a base de confiança i seguretat en mi mateix, i sort en les iniciatives que vaig poder introduir en la direcció de la SEAT, que em van comportar una primera fase en la que vaig arribar sense estudis universitaris a Director Comercial – jo vaig ser una de les set persones de tot el país, que van ser escollides per la direcció de SEAT per traslladar-les a Itàlia durant un període de dos mesos per aprendre les tècniques de venta de la FIAT italiana i aplicar-les a Espanya, ja que anteriorment els cotxes no es venien sino que s’adjudicaven a una llista interminable de futurs clients, i que era molt difícil de soportar i esperar, ja que alguns esperaven fins i tot dos anys -. La segona part va estar constituida per un esforç titànic al poder matricular-me a la Universitat, a la primera convocatòria que hi va haver per l’entrada a la Universitat per als majors de vint-i-cinc anys – ja que jo no tenia el batxillerat -, i així va ser quan als anys setanta vaig entrar a la Universitat, a la Facultat de Dret, i vaig cursar la carrera sense perdre mai cap curs amb el termini dels cinc anys. No puc explicar amb paraules l’esforç titànic que vaig fer durant aquests cinc anys a la universitat fins arribar a l’extrem de que a l’últim any no podia conducir desde Barcelona a Palamós per un estat nervios, que no em permetia estar més de mitja hora conduint jo personalment. És evident que també vaig tenir molta sort quan el Conseller Delegat de SEAT, Jaume Panyella, va adreçar-se al Catedràtic del Dret del Treball de Barcelona demanant-li informació sobre un advocat que fos qualificat per fer-se càrrec del departament laboral de la SEAT, Quan el catedràtic li va indicar el meu nom, conegut evidentment per el Senyor Panyella, em va cridar al seu despatx i em va dir: «Satorra, se t’ha acabat aquesta bona vida que et dones com a Director Comercial (sic), i vull saber si et veus amb forces per encarregar-te d’organitzar el Departament Jurídic Laboral de la SEAT – ja que aquesta part de la feina de defensar els interessos de l’empresa estava en mans de dos advocats externs, un pare i un fill, amb resultats molt minsos i mediòcres —. Jo vaig contestar afirmativament i aquí van començar els meus anys de carrera astronómica fins arribar a Cap de l’Assessoria Jurídica i a nombrar-me Director Jurídic-Adminsitratiu de la Fábrica de Martorell, que s’estava montant.
- Hi ha alguna decisió que avui, amb l’experiència dels anys, hauria pres d’una altra manera?
Si. En a l’exercici de la meva professió en el despatx d’Advocats en el que vaig ingressar, he d’incloure el d’una família formada per el Joan Pera Chalmeta i Visitación Cerón Robustillo – aquesta parella vivia en una torre a Pallejà, al costat d’on vivien els meus pares – i que degut al narcissisme d’en Joan Pera, maltractant a la seva esposa – davant meu infinitat de vegades, increpant-la dient-li que era una xarnega – i ella que realment era la que portava el pà a la família – tenien dos filles, la Mònica i la Chantal -. Ella, molt treballadora, a casa seva confeccionava roba infantil que després venia a empreses dedicades al sector. Ell, un home engreit exhibint una pulsera, un collar i un Rolex d’or massís del qual feia exhibició – era el perfecte narcissiste i egocèntric -, tenia un negoci de mala mort anomenat Copehidra, sense treballadors i rendiment de cap mena. Degut a la mala relació que tenia el Senyor Joan Pera amb la seva pròpia família, els meus pares feien d’avis de les filles del matrimoni, i quan ells sortien de viatge les deixaven a casa dels meus pares. Al deixar la SEAT i adherir-me a un bufet d’advocats important de Barcelona la familia Pera-Cerón es van convertir en clients meus, i així, en ocasió d’una visita que faig fer a la familia Pera en el seu apartament d’Andorra, em van preguntar si jo els podia ajudar a blanquejar vint-i-cinc milions de pessetes que tenien amagats en aquell país. En ocasió de que un client meu, de Vilanova i la Geltrú, La Calibradora Mecanica, havia patit una suspensió de pagaments que va portar a la subhasta de la finca que tenien al poligon industrial nord de Vilanova i, degut a la meva bona relació amb els principals subasteros que hi havia a Barcelona, els hi vaig proposar optar per a que es quedéssin la finca de La Calibradora Mecànica – aleshores d’un valor aproximat de dos cents cinquanta milions de pessetes i que jo havia convingut amb el Secretari del jutjat en que el jutja acceptaria una oferta de ivnt-i-cin milions per adjudicar aquesta finca -. Degut a les bones relacions que jo tenia a través del despatx amb els principals subasters de Barcelona vam arribar a un accord, ells m’ajudarien mitjançant la seva abstenció a licitar per la finca. El problema era de quina manera podien evitar ells, i jo, que els licitadors que havien vingut de Madrid o altres províncies no participessin en aquesta oferta, així van acordar de que una hora abans de la hora de la subasta ocuparien totalment el vestíbul, l’entrada i el despatx del jutjat de manera que no pogués passar ningú a licitar fora del seu grup. Si ells aconseguien que jo m’adjudiques la finca per als meus clients, vam acordar el repart entre tots ells de la quantitat de vint-i-cinc milions de pessetes, que era precissament els que volien blanquejar els Pera sense deixar rastre, és a dir, compraven per cinquanta milions una finca que en valia dos cents cinquanta. Vam acordar aquesta operació i vaig demanar en els Pera que el seu germà, advocat de professió, estigues al meu costat per controlar i vertificar el repart dels vint-i-cinc milions de diners negre, així mateix, ells posaven el capital de cinquanta milions (vint-i-cinc negre) i jo posava la societat que es quedaria amb la finca, amb una participació meva, per ser el enginyer d’aquesta operació, del 50%. L’operació va ser un èxit total, l’empresa Inversionesinverfax S.L., que va ser la que vaig aportar, va quedar amb tres socis, els matrimoni Pera-Cerón i una persona designada per mi – testaferro – l’altre 50%. Va ser tant acapador l’èxit d’aquest aoperació que els Pera van fer una macrofesta a la seva finca de Bellaterra, una finca de cinc mil metres quadrats, amb un super chalet, per honorar-me l’èxit de l’operació. El Joan Pera al veure’s amb una finca d’un gran negoci que havia quebrat va voler aixecar una empresa successora de La Calibradora Mecànica, i va començar a despilferrar en inversions absurdes, com per exemple la compra d’un gran camió que no feia cap falta, i va nombrar com a secretaria una buscona molt coneguda a Vilanova, que li reia les gràcies i li satisfeia la seva lívid. Quan vaig veure aquesta deriva, que jo no vaig poder evitar, em vaig apartar del meu assessorament, i al cap d’un any va comparèixer la Senyora Cerón en el despatx, principalment els divendres a les tardes, amb les seves filles plorant perque jo no volia aportar diners de la part que em corresponia de la finca, i la cosa va anar degeneran de manera que, fins i tot, per tapar el delicte que havia comès el seu marit per mala gestió sucetiària amb pèrdues importants, i que ella anava fent-se càrrec, van tornar a comparèixer el matrimonio amb les dues filles i en Joan Pera va arribar a manifestar als meus socis, creant un escàndol, que jo no només no contribuia a les pèrdues sino que fins i tot m’havia quedat part dels vint-i-cinc milions de diner negre que jo havia repartit amb la totalitat als subasters, amb el testimoni del germà d’en Joan Pera, advocat en exercici. Jo en aquella època m’havia nombrat Secretari Liquidador de Ferrocarrils de Catalunya, era l’advocat d’Indústries Bores, Indústries Coma-Cros, Filatures Forcada, Vallès Piel i vint-i-dos empreses més que havien estat acusades de falsificació d’impostos amb connivència amb quatre inspectors d’Hisenda que també estaven encausats, i portava tal càrrega i pressió de feina que vaig cometre l’error, per treurem l’agobio d’assobre de l’acusació contra mi, de vendrelsi per cero pessetes el 50% de la propietat de la finca de La Calibradora Mecànica, que tenia aproximadament un valor de cent vint-i-cinc milions de pessetes. Aquest és un error del qual m’he arrepentit tota la vida. Vaig ser objecte de dos delictes, el delicte societari d’administració deslleial d’empresa junt amb el delicte de calúmnies i injúries fetes contra la meva persona, quan en aquest afer jo era total i absolutament aliè i perjudicat per el tema.
- Quina importància ha tingut la família en una vida professional tan intensa?
Per mi la família ha estat sempre la base fundamental en que s’ha recolzat la meva vida. Jo als 49 anys, casat i amb tres fills, vaig començar un procés de separació matrimonial i vaig formar parella amb la persona que m’acompanya encara a dia d’avui, i que va ser el major incert que he tingut mai. Amb la meva família, la Llum, que tenim una filla, l’Helena, porto 42 anys i he estat, i sóc, l’home més feliç del món. Per mi, el benestar de la meva família ha estat el benestar de les dos families que he tingut, la primera amb tres fills, la Montserrat, en Jordi i la Núria, tots ells amb carreres universitàries, a la meva ex esposa, la Montserrat, amb qui a dia d’avui tenim fins i tot una bona relació i apreci mutuo, tant amb mi com amb la meva dona i filla. Per això la família ha estat la part més important de la meva vida. I aquest fet és sens cap mena de dubte del que em sento més orgullós i feliç d’haver aconseguit, que les dos famílies visquem, ens relacionem i estiguem junts fins ara.
- Vostè i la seva família sempre han mantingut un perfil força discret. Ha estat una decisió conscient?
Si. A part de les festes – ja manifestades – que vam celebrar al nostre retorn a Palamós, no he volgut mai càrrecs, fins i tot, em van proposar si volia la titulació de jutge per el quart torn, i quan em van preguntar per a que renunciava a exercir de jutge vaig contestar amb molta claredat i determinació: «perquè jo exerceixo l’advocacia per servir al pròxim des d’una part més lliure que amb els condicionaments que s’imposen en els jutges».
Mai m’ha agradat l’ostentació, m’ha agradat més ser que ostentar.
- A aquestes alçades de la vida, quines coses que abans semblaven molt importants han deixat de ser-ho?
Després de que en aquesta vida he obtingut molt més del que podia pensar i demanar, per a mi, tot és molt relatiu i només he intentat, i crec haver-ho aconseguit, ser jo mateix.
Amb el pas dels anys he après que el que pensi l’altre gent i la seva opinió no ha d’influenciar amb les meves accions o decisions. Només vull, que la gent quan jo no hi sigui digui que he estat una bona persona.
Un altre fet és el sortir de la misèria, per a que el que vaig passar jo de petit no ho passessin els meus fills.
- I quines coses que potser de jove no valorava prou són ara les veritablement importants?
Al repassar la meva vida la satisfacció interior que sento d’haver fet alló que calia, ética, laboral, familiar, moral i professionalment.
PER TANCAR L’ENTREVISTA
- Si pogués seure durant deu minuts amb aquell Ramon Satorra que començava la seva vida professional, quin consell li donaria?
Ambició, honestidad, confiança en tu mateix, esperança i fe en qué, amb constància i perseverancia, sense defallir mai, aconseguiràs tot el que et proposis.
- Què li agradaria que els seus fills i les persones que l’han conegut recordessin de Ramon Satorra?
Que he estat un bon pare i una bona persona, que he aconseguit sortir de la miseria de la postguerra fins a situar-me dins de la societat amb un benestar econòmic i social sostenible, i he ajudat a tots aquells que han acudit a mi quan ho necessitaven.
- I una última: després d’haver vist transformar-se Palamós durant tantes dècades, com li agradaria que fos la vila que trobaran els seus nets d’aquí a vint o trenta anys?
Prospera, ben conservada i neta.





