The salt of life is everything that makes you happy. It can be a child's smile, l’olor d’una flor, un gaspatxo acabat de fer o qualsevol petit instant que et regali plaer. Són aquestes petites coses les que donen gust a la vida i la fan veritablement especial. CATHY CLARET
Avui parlem amb la cantant, bassist, French flutist and producer CATHY CLARET. Cathy es defineix com a autodidacta. Va començar la seva carrera amb l’Orquestra Bel Canto a la que va unir-se el també music francès Pascal Comelade i des d’aleshores ha treballat amb els i les millors en un estil que barreja de flamenc i música francesa. Certament com a dona ha tingut que fer un doble esforç per sortir endavant ja que el cachet sempre és inferior al dels seus companys homes però el cert es que es una referent entre joves cantants que així li fan saber.
L’estil de Cathy Claret es distingeix per la combinació de la seva veu xiuxiuejant, la frescor de la guitarra flamenca i les melodies i estils propis de la rumba, la bossa nova, el pop i el reggae. La seva música reflecteix una fusió del so flamenc, el caràcter de la cançó francesa i l’esperit gitano. Aquesta influència és recíproca: el món gitano impregna les seves composicions, i Claret és igualment present en la música gitana. Cathy es una apassionada de figures com Camarón de la Isla i Remedios Amaya, també va acompanyar Pata Negra en la seva gira per França el 1987 i ha compartit escenari en nombroses ocasions amb Rafael i Raimundo Amador.
El seu darrer projecte es el Museu Flamenco Pop, que l’ha creat com un reconeixement als músics gitanos i gitanes que, des dels anys seixanta fins als nostres dies, han transformat i enriquit el flamenc a través de la fusió amb altres tradicions musicals. Es tracta d’un homenatge, tant virtual com físic, a les i els creadores i pioneres del que coneixem com a ‘Nou Flamenc’ i el ‘flamenco pop’ una fusió amb estils com el rock, el blues, el soul, la música disco, la rumba i gèneres contemporanis com el ‘flamenc urbà’ .
Ens endinsem ja en la autobiografia de Cathy Claret i coneixerem els seus reptes i reflexions sobre la professió que li ha donat tants èxits però també maldecaps. I es que el seu talent, referent per a joves cantants, sovint ha estat poc reconegut al nostre país, i en canvi l’ha convertit en una estrella a Japó.
Soc artista, música, compositora i productora. Vaig començar com a instrumentista en diferents grups de flamenc i també a la Bel Canto Orquestra. Tocava el baix elèctric, la flauta travessera i una mica la guitarra. Vaig enregistrar molts discos com a instrumentista, però també componia cançons. Les enviava a les discogràfiques perquè les interpretessin altres cantants, but, per sorpresa meva, es van enamorar de la meva veu i em van proposar que fos jo mateixa qui interpretés les meves composicions.
Així vaig començar a publicar discos, produïts també per mi, amb un so i una fusió que aleshores pràcticament no existien. Era l’any 1987. Aquell estil era molt pioner i les dates ho demostren. El meu primer senzill va tenir molt d’èxit arreu del món, especialment al Japó, on aquest tipus de veu agrada molt. Des del 2017 treballo en exclusiva per al mercat japonès, on continuo enregistrant discos i fent promoció.
in parallel, fa aproximadament dos anys vaig posar en marxa un projecte que feia temps que imaginava: he Museu Flamenco Pop. És una iniciativa creada sense cap suport institucional perquè sempre m’ha agradat treballar amb total independència. He recopilat més de sis-cents vinils d’artistes gitanos que han fusionat el flamenc amb el rock, el blues, el soul, el rap, el trap i altres sons urbans des dels anys seixanta fins avui. No m’esperava la repercussió que ha tingut. En només un any vam organitzar set exposicions, hem participat a la Biennal d’Art Contemporani Manifesta 15, en biblioteques i altres espais culturals. És un projecte que em fa immensament feliç perquè pretén combatre el racisme des de la cultura. Crec fermament que allò que fa gran un poble és la seva cultura, i conèixer millor la creació artística gitana ens enriqueix a tots.
Cathy, quins han estat els teus grans referents feministes?
La meva referent absoluta és Carmen Amaya. Ballava amb pantalons fa més de cinquanta anys, va donar la volta al món amb la seva pròpia companyia i dirigia ella mateixa tot el projecte. És un exemple extraordinari. També admiro La Paquera de Jerez, La Pelúa i La Naima, dones que cantaven lletres considerades pròpies dels homes, amb una actitud gairebé punk. Van trencar moltes barreres sent dones gitanes, pobres i de barri. Això té un doble mèrit
Quins obstacles has trobat al llarg de la teva trajectòria?
El primer va ser el classisme. No tenia padrins, ni contactes, ni ningú que m’ajudés.
Quan tenia vint anys semblava una nena i vaig haver de demostrar molt de caràcter perquè em deixessin produir els meus discos de principi a fi. Em deien que era “ingestionable”, quan estic convençuda que si hagués estat un home m’haurien qualificat de líder o de decidida.
També vaig patir molt de masclisme. Recordo periodistes preguntant-me com m’atrevia a cantar cançons de determinats artistes… quan aquelles cançons eren meves. actually, eren ells qui feien versions de les meves composicions, però com que jo era una dona, tothom donava per fet el contrari. Amb el temps he entès que tot això era masclisme pur.
Actualment però em passa justament el contrari d’aquesta idea que les dones esdevenen invisibles amb l’edat. Estic vivint un dels moments més importants de la meva trajectòria artística. L’any 2025 vaig rebre diversos homenatges i reconeixements en diferents clubs de Tòquio, on la meva música continua sent molt apreciada. Pròximament publicaré un nou senzill, acompanyat d’un videoclip, que ja està enregistrat i que es presentarà al Japó.
He Museu Flamenco Pop, un projecte que vaig concebre i desenvolupar íntegrament pel meu compte, continua creixent d’una manera extraordinària. El que va començar com una idea aparentment impossible s’està convertint en un referent cultural, i ja hi ha nous projectes molt importants signats que encara no puc revelar.
També vaig rebre a Madrid un premi atorgat per la comunitat gitana de tot l’Estat en reconeixement a la meva trajectòria i al meu compromís amb la defensa dels drets del poble gitano. I, in addition, aquesta tardor tornaré als escenaris per reprendre els concerts.
Com ha influït la diversitat cultural en la teva vida?
He viscut sempre envoltada de persones gitanes. Les meves amistats, els barris on he viscut… tota la meva vida ha transcorregut immersa en aquesta diversitat cultural.
No crec que hagi tingut privilegis. Tot m’ha costat molt i sempre he hagut de lluitar sola.
Potser l’únic privilegi és haver pogut enregistrar discos, cosa que moltes amigues gitanes amb un talent extraordinari no han pogut fer.
Penso sovint en Las Grecas, pioneres absolutes de la fusió entre flamenc i rock als anys setanta. Van revolucionar la música espanyola, però la indústria no els va posar mai les coses fàcils. Vestien com volien, ballaven sense coreògrafs i trencaven totes les normes estètiques d’una Espanya que encara desconfiava de qualsevol expressió de llibertat.
Quan jo componia les meves cançons no pensava si estava fent feminisme o no. Ara m’adono que sí. El que compta no és dir que ets feminista, sinó actuar com a tal. També crec que hi ha una distància important entre el feminisme blanc i el feminisme gitano. Les dones gitanes van ser pioneres en molts aspectes: treballaven fora de casa molt abans que moltes dones paies i, tanmateix, gairebé mai se les reconeix.
M’agradaria que el feminisme incorporés amb més força la lluita contra el classisme i l’antigitanisme. Conec moltes dones gitanes amb un talent immens a les quals la indústria musical continua tancant les portes, mentre que d’altres, amb més recursos econòmics i socials, reben premis, patrocinadors i tota mena d’oportunitats
Cathy, per acabar… què és per a tu la sal de la vida?
The salt of life is everything that makes you happy. It can be a child's smile, l’olor d’una flor, un gaspatxo acabat de fer o qualsevol petit instant que et regali plaer. Són aquestes petites coses les que donen gust a la vida i la fan veritablement especial.
THE SALT OF LIFE, Contemporary feminism in the first person.
Per ANGELS BRONSOMS
