La sal de la vida és aquella essència que dona sabor a l’existència.
És aquell petit ingredient que transforma el dia a dia en una experiència més profunda, més intensa i més humana. Per a mi, aquesta sal és l’esperança.
Avui, a La Sal de la Vida, conversem amb Cristina Torres, gestora cultural, treballadora social i agent de gènere. Actualment és directora del Centre El Puig. És també sòcia fundadora de TEM Productions, empresa amb més de 15 anys de trajectòria en la producció, organització i gestió de projectes culturals i festivals. Amb una àmplia experiència en el sector cultural, en els darrers anys ha incorporat també la perspectiva de gènere a la seva formació i pràctica professional.
L’any 2000, la musicòloga nord-americana Sherrie Tucker va publicar Swing Shift, una investigació sobre les bandes femenines de jazz durant la Segona Guerra Mundial. El seu treball recuperava una generació de dones extraordinàries i qüestionava la manera com la història de la música havia invisibilitzat les seves aportacions. La recerca convidava a repensar les polítiques culturals i a reconsiderar el lloc de les dones creadores dins la història recent dels Estats Units.
Aquesta concepció de la cultura com a eina de transformació social també inspira la trajectòria de Cristina Torres. En aquesta entrevista comparteix el seu recorregut vital, el seu compromís feminista i la seva manera d’entendre la cultura com un espai de canvi.
Cristina, explica’ns una mica qui ets.
Soc d’Organyà, a l’Alt Urgell, i actualment visc a Banyoles. Soc treballadora social, gestora cultural i agent de gènere, amb formació en Gestió Cultural i en Gènere i Polítiques d’Igualtat. Fa més de vint-i-cinc anys que em dedico a la gestió, la producció i l’organització cultural, especialment en l’àmbit dels festivals i els projectes culturals. Al llarg d’aquests anys he tingut l’oportunitat d’impulsar i acompanyar projectes molt diversos arreu del territori català.
Actualment soc directora del Centre El Puig, una nova etapa professional que em permet connectar la meva experiència en gestió amb la meva formació i vocació social.
Quines persones o memòries del feminisme t’han influït més a l’hora de construir la teva mirada?
Al llarg de la meva vida m’han influït moltes dones, però sobretot les del meu entorn més proper. Em vaig criar envoltada de dones amb històries difícils, que sovint tiraven endavant les seves famílies en silenci, amb una força i una resiliència que no vaig saber valorar plenament fins molts anys després.
Aquestes experiències, juntament amb la meva trajectòria personal i professional, han anat construint la meva mirada feminista. Per a mi, el feminisme no és només una teoria o un moviment polític, sinó una manera d’entendre les desigualtats que travessen la vida quotidiana de moltes dones.
També m’han influït escriptores, artistes, professionals i moltes dones que he anat coneixent al llarg dels anys. Totes elles m’han ajudat a entendre que no hi ha una única manera de viure o explicar el feminisme, però sí una causa compartida: avançar cap a una societat on dones i homes puguin viure amb els mateixos drets, oportunitats i llibertats.
Quins obstacles has percebut en el món de la música, un àmbit que coneixes tan bé?
Al llarg de la meva trajectòria he percebut diversos obstacles pel fet de ser dona. Alguns venen de molt enrere, d’una època en què moltes actituds que avui identificaríem com a discriminatòries
masclistes estaven completament normalitzades. Amb els anys, i també amb més consciència, he après a reconèixer-les i a posar-hi límits.
En l’àmbit professional, després de més de vint-i-cinc anys vinculada a la producció, l’organització de festivals i la gestió cultural, he comprovat que el món de la música continua sent força masculinitzat, sobretot en els espais de direcció i de presa de decisions. M’he trobat més d’una vegada amb comentaris que posaven en dubte la meva capacitat per liderar determinats projectes o amb situacions tan significatives com arribar a una reunió i que em preguntessin qui era el meu cap. I la resposta era molt senzilla: el meu cap era jo.
Sovint he tingut la sensació que, com a dona, has de demostrar una mica més la teva vàlua i la teva autoritat professional. I també que determinades formes de lideratge es jutgen de manera diferent segons si qui les exerceix és un home o una dona. Una dona ferma o exigent encara pot rebre etiquetes que difícilment s’aplicarien a un home en la mateixa posició.
També hi ha una certa solitud en aquestes situacions, perquè no sempre trobes complicitat o suport en l’entorn professional. Però tot aquest recorregut m’ha ajudat a construir una mirada més crítica sobre les desigualtats i sobre la manera com exercim el lideratge.
Malgrat les dificultats, em sento orgullosa del camí recorregut. Totes aquestes experiències han influït en la meva manera d’entendre la gestió cultural i en la voluntat de contribuir, des dels projectes en què participo, a generar espais professionals més igualitaris i respectuosos.
Com vius la diversitat cultural i quina reflexió fas sobre els privilegis?
La diversitat cultural ha estat sempre molt present en la meva trajectòria personal i professional. Vaig estudiar Treball Social amb una clara vocació social i, durant les pràctiques a Barcelona, vaig treballar en l’àmbit del racisme i vaig conèixer de prop moltes situacions de desigualtat i exclusió.
Més endavant, en el món de la cultura, he tingut l’oportunitat de treballar amb persones d’orígens, realitats i trajectòries molt diverses. Això m’ha confirmat que la cultura pot ser una eina molt potent per generar cohesió, donar veu a realitats sovint invisibilitzades i afavorir espais més inclusius.
També crec que és important ser conscients dels nostres privilegis. Sovint donem per fet drets, oportunitats o condicions de vida que no són iguals per a tothom. Prendre’n consciència ens obliga a escoltar més, a revisar la nostra manera de mirar i a intentar no parlar en nom dels altres.
Per a mi, la diversitat és sobretot una font d’aprenentatge i una oportunitat per construir una societat més justa, respectuosa i plural.
Quan parles de privilegis, què et ve al cap?
Quan parlo de privilegis, penso sobretot en la importància de ser conscient del lloc des d’on mires el món. Tot i haver viscut situacions de desigualtat o discriminació, també sé que parteixo d’una posició que m’ha permès accedir a l’educació, a la sanitat, desenvolupar una trajectòria professional i dedicar-me a una feina que m’apassiona.
Això em fa pensar que les oportunitats no són les mateixes per a tothom i que factors com el gènere, l’origen, la situació econòmica o el lloc on neixes poden condicionar profundament una vida.
Ser conscient dels propis privilegis no vol dir restar importància a les dificultats viscudes, sinó entendre-les dins d’un context més ampli. A mi m’ajuda a relativitzar, a escoltar més i a mirar les desigualtats amb més responsabilitat i empatia.
Quins reptes de futur et planteges? Quines eines creus que poden contribuir a impulsar el canvi?
Per a mi, un dels grans reptes de futur és continuar aprenent i incorporant noves eines a la meva pràctica professional. La formació sempre ha estat molt important, i per això vaig cursar el màster en Gènere i Gestió de Polítiques d’Igualtat, que m’ha permès ampliar la mirada i aprofundir en qüestions que avui considero imprescindibles.
Des de la meva trajectòria en la cultura i la producció de festivals, m’interessa especialment avançar en la incorporació de la perspectiva de gènere als projectes i als equips: des de les programacions i la comunicació fins a les formes de treballar, liderar i prendre decisions.
Crec que el canvi necessita formació, sensibilització i eines concretes: bones pràctiques, protocols de prevenció de les violències masclistes, comunicació inclusiva, equips i programacions més equilibrades i, sobretot, professionals especialitzats que puguin acompanyar aquests processos. El repte és passar de les bones intencions a accions reals i sostingudes. Per a mi, es tracta de continuar aprenent, revisant-nos i contribuint a construir espais culturals, socials i professionals més igualitaris, inclusius i respectuosos.
Per acabar, què és per a tu la sal de la vida?
La sal de la vida és aquella essència que dona sabor a l’existència. És aquell petit ingredient que transforma el dia a dia en una experiència més profunda, més intensa i més humana. Per a mi, aquesta sal és l’esperança. L’esperança és el motor que ens ajuda a continuar endavant quan tot sembla difícil. És el fil que ens sosté i que ens impulsa a aixecar-nos cada vegada que caiem. Pot semblar una idea senzilla, però crec sincerament que l’esperança ens permet imaginar un món millor i continuar treballant perquè sigui possible.
És també la força que alimenta la lluita per la justícia, que ens anima a crear, a estimar i a compartir. Sense esperança, la vida seria insípida. Amb esperança, en canvi, tot adquireix sentit.
LA SAL DE LA VIDA, Feminisme contemporani en primera persona.
Per ANGELS BRONSOMS
