Cristina Torres, impulsora de projectes culturals

La sal de la vida és aquella essència que dona sabor a l’existència.
És aquell petit ingredient que transforma el dia a dia en una experiència més profunda, més intensa i més humana. Per a mi, aquesta sal és l’esperança.

Avui, a La Sal de la Vida, conversem amb Cristina Torres impulsora de projectes culturals amb propòsit i un ferm compromís social des de la seva empresa Temp Productions. Es gestora cultural, treballadora social i tècnica del Departament de Música de l’Auditori de Girona, dirigeix, produeix i coordina concerts, festivals i esdeveniments; també fa management i booking d’artistes i organitza cicles en espais d’una extraordinària bellesa arquitectònica, històrica i paisatgística.

L’any 2000, la musicòloga nord-americana Sherrie Tucker va publicar Swing Shift, una investigació sobre les bandes femenines de jazz durant la Segona Guerra Mundial. El seu treball recuperava una generació de dones extraordinàries i qüestionava la manera com la història de la música havia invisibilitzat les seves aportacions. La recerca convidava a repensar les polítiques culturals i a reconsiderar el lloc de les dones creadores dins la història recent dels Estats Units.

Aquesta concepció de la cultura com a eina de transformació social també inspira la trajectòria de Cristina Torres. En aquesta entrevista comparteix el seu recorregut vital, el seu compromís feminista i la seva manera d’entendre la cultura com un espai de canvi.

Cristina, explica’ns una mica qui ets.

Actualment visc a Banyoles i tinc cinquanta anys. Soc d’Organyà, un poble de l’Alt Urgell. Soc graduada en Treball Social, tinc un màster en Gestió Cultural i actualment estic cursant el màster en Gènere i Gestió de Polítiques d’Igualtat. Des de fa més de vint-i-cinc anys em dedico a la gestió, la producció i la programació cultural. Al llarg d’aquest temps he impulsat diferents projectes socials i culturals arreu del territori català.

Quines persones o memòries del feminisme t’han influït més a l’hora de construir la teva mirada?

Al llarg de la meva vida han estat moltes les persones que m’han influït. El meu entorn d’infantesa era bàsicament femení. M’he criat entre dones, dones amb històries difícils que lluitaven sovint en silenci per tirar endavant les seves famílies, demostrant una força i una resiliència admirables. D’això, però, no en vaig ser conscient fins molts anys després. Eren els anys setanta a Catalunya, una època decisiva en molts aspectes.

La meva trajectòria personal m’ha situat clarament dins del moviment feminista. Em considero feminista i militant convençuda perquè les experiències viscudes i la revisió d’aquest entorn tan proper van anar construint una mirada crítica i, alhora, profundament empàtica. Aquest entorn ha estat determinant per entendre que el feminisme no és només un moviment polític, sinó una realitat quotidiana que travessa la vida de milions de dones arreu del món. Moltes dones han contribuït a visibilitzar els diferents corrents feministes i les seves aportacions teòriques.

Actualment sovint es parla d’una tercera onada del feminisme. Per a mi, però, el feminisme no és una única teoria ni un únic moviment, sinó el conjunt de lluites, històries i veus diverses que han contribuït —i continuen contribuint— a una mateixa causa: que totes les dones puguin viure en llibertat i amb dignitat. El feminisme ha aconseguit avenços importants, i això es fa evident quan comparem la realitat actual amb la de les dones de fa cent, dos-cents o tres-cents anys. Però encara queda molta feina per fer. Tot i que el terme encara genera incomoditat en alguns sectors, moltes dones continuen sostenint les seves reivindicacions des del feminisme. La igualtat encara no és una realitat per a totes. Fins i tot tinc la sensació que, en alguns aspectes, la societat ha fet passes enrere, prioritzant determinats valors masculins i invisibilitzant altres maneres d’entendre el món.

Continuem convivint amb nombroses formes de discriminació: la violència masclista, l’assetjament sexual, la manca de corresponsabilitat en les tasques domèstiques, la baixa presència de dones en espais de poder o la pressió constant sobre el cos femení a través d’uns ideals de bellesa inassolibles. Tot això demostra que la lluita feminista continua sent imprescindible, fins i tot parlant només del nostre país. Si ampliem la mirada cap a altres indrets, com l’Afganistan, l’Iran o el Pakistan, la situació és encara més dramàtica.

Recordo especialment una frase de Meryl Streep davant les Nacions Unides: «A Kabul, una gata té més llibertats que una dona.» Una frase que resumeix una realitat terrible: dones que no poden estudiar, ni parlar, ni cantar, ni decidir sobre les seves pròpies vides.

Actrius, escriptores, científiques, artistes, empresàries i tantes dones que he conegut al llarg de la meva vida han contribuït a construir la meva mirada i han reforçat la meva convicció que el feminisme continua sent una lluita necessària. Cada dona té una història única, i la lluita per la igualtat ha de respectar aquesta diversitat d’experiències.

Al nostre país disposem de la Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes. És una llei que recull molts aspectes necessaris, però que, massa sovint, queda en una declaració d’intencions. No soc experta en polítiques públiques, però crec que una llei no és suficient si no va acompanyada dels recursos humans i econòmics necessaris per aplicar-la. Tampoc no hi ha prou mesures sancionadores, i això respon, probablement, a una manca de voluntat política i, encara més preocupant, a una manca de consens social.

La igualtat hauria de ser una causa compartida per dones i homes. Malauradament, encara hi ha molts homes que pensen que aquesta lluita no els interpel·la i, fins i tot, algunes dones també ho creuen.

Quins obstacles has percebut en el món de la música, un àmbit que coneixes tan bé?

Al llarg de la meva vida m’he trobat molts obstacles. Crec que des de ben jove, simplement pel fet de ser dona. Recordo situacions quotidianes al meu poble, com ara entrar sola en un bar, que avui poden semblar anecdòtiques però que aleshores formaven part de la normalitat.

La qüestió és quan prens consciència d’aquestes situacions i decideixes plantar-hi cara. En el meu cas va ser tard. Les normes socials dels anys noranta eren diferents de les d’avui, i moltes actituds que ara identifiquem clarament com a discriminació o assetjament, aleshores es normalitzaven o fins i tot s’interpretaven com un afalac.

Més enllà d’aquestes experiències personals, m’agradaria posar l’accent en els darrers vint-i-cinc anys de la meva trajectòria professional. M’he dedicat sobretot a la direcció de festivals, a la creació de projectes culturals i a la producció d’esdeveniments, i és precisament en aquest àmbit on he viscut algunes de les situacions més difícils.

El món de la música, especialment en els espais de direcció i de presa de decisions, continua estant ocupat majoritàriament per homes. Si observem quantes dones dirigeixen festivals al nostre país, veurem que encara són una minoria.

Jo mateixa m’he trobat liderant produccions importants i havent de suportar comentaris que, encara avui, em fan vergonya de recordar. Comentaris del tipus: «Ja saps on t’has ficat?» o «Ja te’n sortiràs?», pronunciats amb un to de desconfiança o de menyspreu. També he rebut atacs personals que m’han fet sentir molt sola. Aquestes situacions es viuen sovint en una gran solitud. No sempre trobes la complicitat o el suport de l’entorn professional. També m’ha passat moltes vegades que, en arribar a una reunió, em preguntessin qui era el meu cap. I jo havia de respondre: «El meu cap soc jo.» Són situacions que evidencien fins a quin punt encara sorprèn que una dona lideri una empresa o dirigeixi un projecte cultural.

Com a dona, tinc la sensació que has de demostrar constantment la teva vàlua. Has de parlar més fort, treballar més i demostrar més que els teus companys. I, a més, has d’anar amb compte perquè, segons com t’expressis o exerceixis el lideratge, ràpidament apareixen etiquetes que difícilment es posen als homes.

He sentit massa vegades expressions com «té mala llet», «és una bruixa» o altres qualificatius semblants. Curiosament, aquests judicis acostumen a recaure sobre dones que simplement exerceixen la seva responsabilitat amb fermesa.

Per això crec que, no només en el món de la música sinó també en molts altres sectors, guanyar-se el respecte professional continua sent més difícil per a una dona que per a un home.

Malgrat tot, em sento molt orgullosa del camí recorregut. També de les dificultats viscudes, perquè m’han ajudat a construir una mirada crítica que intento incorporar a tots els projectes que impulsem des de Temp Productions. És una manera de fer cultura des del compromís i des de la convicció que encara hi ha moltes coses per transformar.

Com vius la diversitat cultural i quina reflexió fas sobre els privilegis?

La diversitat cultural és una part essencial de la meva vida, tant professional com personal. Quan era jove tenia uns ideals molt clars i un gran compromís social. Volia ser treballadora social perquè creia que podia contribuir a fer d’aquest món un lloc millor. Aquesta va ser la meva motivació per estudiar Treball Social. Vaig fer les pràctiques a Barcelona a finals dels anys noranta, treballant en l’àmbit del racisme. Era una època complexa, marcada per moltes dificultats en la gestió de la població migrant. Ens trobàvem sovint amb situacions molt injustes i doloroses, derivades de la manca de recursos i d’estructures adequades. Malauradament, és un tema que encara avui continua sent preocupant. La llei d’estrangeria és complexa i moltes vegades dificulta, en lloc de facilitar, la vida de les persones que arriben al nostre país. Sovint el debat polític deixa en un segon terme les necessitats reals de persones que arriben carregades de patiment i amb l’esperança de construir una vida millor. Quan més endavant vaig començar a treballar en el món dels concerts, vaig poder incorporar aquesta mirada social a la meva trajectòria professional. Amb el temps vaig impulsar el meu propi projecte i, durant aquests vint-i-cinc anys dedicats a la gestió, la producció i la programació cultural, sempre hem intentat promoure la inclusió i la diversitat. Estic convençuda que la cultura és una eina molt poderosa per donar visibilitat a les històries i a les experiències de col·lectius que sovint han estat invisibilitzats.

He tingut la sort de treballar amb persones d’orígens molt diversos i amb trajectòries vitals molt diferents. Aquesta experiència m’ha ajudat a desenvolupar una mirada més empàtica, més inclusiva i més conscient de la riquesa que aporta la diversitat. Aquesta perspectiva també forma part de la meva militància feminista. Crec que la inclusió de totes les veus i de totes les experiències és imprescindible si volem construir una lluita realment transformadora.

La diversitat cultural no només influeix en la manera com concebo els projectes culturals, sinó també en la manera d’entendre les polítiques d’igualtat. Cada dona té una història diferent i la lluita per la igualtat ha de ser capaç d’abraçar aquesta diversitat per oferir respostes que siguin útils per a tothom.

És cert que disposem de lleis que intenten garantir aquests drets, però sovint són insuficients perquè no responen adequadament a la diversitat de necessitats que conviuen a la nostra societat.

Per a mi, la diversitat cultural és una oportunitat de creixement, una eina de cohesió social i una font constant d’aprenentatge. Per això continuaré treballant perquè aquesta mirada estigui present tant en els meus projectes com en la meva manera d’entendre la vida.

Quan parles de privilegis, què et ve al cap?

Quan em queixo d’algunes situacions viscudes, sovint també penso que ho faig des d’una posició de privilegi. Abans parlàvem de les dones que viuen en països on ni tan sols tenen garantits els drets més bàsics. Nosaltres, amb totes les mancances que encara existeixen, vivim en una societat que ens ofereix accés a l’educació, a la sanitat i a uns drets que moltes dones del món no tenen.

És cert que em queixo de moltes experiències viscudes, però alhora també soc conscient que puc dedicar-me a la feina que m’apassiona i que tinc una seguretat que moltes altres dones no tenen. Aquesta reflexió em porta a pensar que el lloc on neixes condiciona enormement les oportunitats de futur. Hi ha moltes maneres de quedar-se enrere: pel fet de ser dona, pel color de la pell, pels recursos econòmics o, simplement, pel lloc on has nascut. Aquesta mirada m’ajuda a relativitzar moltes coses i a recordar que, malgrat les dificultats, també parteixo d’uns privilegis que no puc ignorar.

Quins reptes de futur et planteges? Quines eines creus que poden contribuir a impulsar el canvi?

Per a mi, la formació és fonamental. Sempre he tingut la necessitat de continuar aprenent per poder fer millor la meva feina. Per aquest motiu he cursat el màster en Estudis de Gènere i Gestió de Polítiques d’Igualtat. El programa aborda qüestions com la teoria feminista, la història de les relacions de gènere, les polítiques públiques o el disseny i l’avaluació de plans d’igualtat.

Com que la meva feina està tan vinculada a la cultura, sempre he intentat incorporar la perspectiva de gènere als projectes que impulso. Per exemple, promovent festivals paritaris tant en la programació artística com en la composició dels equips de treball. Ara bé, crec que cal fer-ho amb més eines, més coneixement i més rigor. També considero imprescindible continuar assenyalant aquelles situacions que perpetuen les desigualtats, encara que de vegades això pugui resultar incòmode.

El feminisme continua generant resistències perquè qüestiona estructures de poder molt arrelades. Encara avui sentim que ja no és necessari, que la igualtat ja existeix o que les feministes exagerem. També persisteixen molts estereotips: que les feministes odien els homes, que sempre estan enfadades o que el feminisme fa infeliços els qui el defensen.

Aquestes idees només contribueixen a desvirtuar el veritable objectiu del feminisme: aconseguir una igualtat real i efectiva que encara avui no existeix. Actualment m’interessa especialment impulsar una guia per incorporar la perspectiva de gènere al meu espai de treball.

M’agradaria desenvolupar aquest projecte tant des d’una perspectiva interna —adreçada als equips de treball— com externa, pensant en les persones que participen en les activitats culturals. Seria important promoure espais de formació, incorporar bones pràctiques en comunicació inclusiva, garantir programacions paritàries i desenvolupar protocols específics de prevenció de les violències masclistes. També considero necessari comptar amb professionals especialitzats que puguin acompanyar aquests processos.

Estic convençuda que, amb una estratègia clara i el suport adequat, podem contribuir a construir entorns culturals més justos, inclusius i respectuosos.

Per acabar, què és per a tu la sal de la vida?

La sal de la vida és aquella essència que dona sabor a l’existència. És aquell petit ingredient que transforma el dia a dia en una experiència més profunda, més intensa i més humana. Per a mi, aquesta sal és l’esperança. L’esperança és el motor que ens ajuda a continuar endavant quan tot sembla difícil. És el fil que ens sosté i que ens impulsa a aixecar-nos cada vegada que caiem. Pot semblar una idea senzilla, però crec sincerament que l’esperança ens permet imaginar un món millor i continuar treballant perquè sigui possible.

És també la força que alimenta la lluita per la justícia, que ens anima a crear, a estimar i a compartir. Sense esperança, la vida seria insípida. Amb esperança, en canvi, tot adquireix sentit.

LA SAL DE LA VIDA, Feminisme contemporani en primera persona.
Per ANGELS BRONSOMS