Escriptora, crítica literària i directora de l’Observatori Cultural de Gènere, M. Àngels Cabré reivindica la desobediència, la genealogia de les dones i un feminisme plural. Parlem amb ella de les dones que ens han precedit, dels privilegis, del patriarcat, de la discriminació i d’allò que encara ens dona força per continuar.
Hi ha dones que escriuen sobre altres dones perquè les volen recuperar de l’oblit. I n’hi ha que, a més, fan de la seva pròpia vida una forma de desobediència.
M. Àngels Cabré és d’aquestes.
Escriptora, crítica literària i directora de l’Observatori Cultural de Gènere, viu al Baix Empordà i fa dècades que treballa per donar visibilitat a les dones de la cultura. Ha escrit, traduït, investigat, ressenyat llibres, impartit conferències i participat en nombrosos espais de debat.
Però avui, a La Sal de la Vida, no volem parlar només de la seva trajectòria. Volem saber d’on ve la seva rebel·lia, quines dones l’han acompanyada, com mira el feminisme del present i què li queda encara per fer.
Perquè, com ella mateixa diu, la vida ens convida a ser obedients. I ella no pensa obeir
Fer-se una mateixa autobiografia no és fàcil. Com et definiries?
Parlar d’una mateixa és complicat. Jo diria que vaig néixer amb l’esperit de la rebel·lia i que l’he pogut mantenir, cosa que no és fàcil perquè la vida et convida a ser obedient.
Des de molt petita em volia dedicar a les lletres i ho he aconseguit. M’hi dedico en diferents facetes: he fet de traductora, de crítica literària, d’autora, de conferenciant…
He aconseguit dedicar-me al que m’agrada i sempre amb aquest component de rebel·lia. I, per cert, avís per a navegants: no la penso deixar mai.
Quins són els teus referents?
Jo tinc referents bastant propers. En la meva pràctica periodística -que vaig començar de molt joveneta, cap als vint anys, fent ja crítica literària-, el meu referent és, sense dubte, Montserrat Roig.
I en literatura, també molt a prop, el meu gran referent és Mercè Rodoreda. Sobretot alguns dels seus llibres, com La plaça del Diamant, que és una meravella.
Podríem anar a l’estranger i trobaríem dones estupendes, evidentment. Però d’aquí o de fora, els meus referents són sempre femenins.
I quines persones o moviments t’han marcat especialment?
A mi m’agraden molt les dones que estan pels voltants de la Revolució Francesa, les salonnières i companyia. I aquí incloc dones valentes com Mary Wollstonecraft o Olympe de Gouges.
Després hi ha un moviment que m’agrada molt, que és el sufragisme. Reconec que m’agrada fins i tot més que el feminisme dels anys setanta, aquest que anomenem radical i que, vist des de lluny, potser tampoc ho era tant.
Però la lluita pels drets, pròpiament dita —Clara Campoamor i companyia—, és un moment en què em reconec.
En aquest passat que estem revisant, diries que hi ha hagut un enfrontament amb el patriarcat?
El patriarcat sempre és allò amb què ens hem d’enfrontar. Jo crec que vaig néixer enfrontant-m’hi i sempre ho faré.
El patriarcat és el pitjor que ens ha donat la humanitat. De fet, crec que molts dels mals de la humanitat venen del patriarcat. En conseqüència és el gran enemic, no només de les dones, que també i especialment, sinó de tots i totes.
Per tant, sí: encara vivim contra el patriarcat. El patriarcat és el pitjor enemic de la humanitat.
Quan penses en el llegat de les dones i de les minories que t’han precedit, amb quin exemple t’identifiques més?
Jo clarament amb el moviment LGTBIQ+, per dir-ho de manera completa. Diem Q+ i, si s’hi han d’afegir més lletres, s’afegeixen, cap problema.
Des dels anys setanta, però ja abans, hi ha un fort moviment LGTBIQ+ i crec que és una mica el desllorigador. Si tu no entens la diversitat sexual, no pots ser, per exemple, una persona d’esquerres.
Jo em considero una persona d’esquerres que entén la diversitat i crec sincerament que aquesta és una de les grans lluites encara vigents. Hi ha molts països on, lamentablement, no es pot ser gai, lesbiana, trans o intersexual.
És una lluita totalment vigent a la qual jo dono tot el meu suport.
Hi ha alguna dona que sentis especialment propera, que diguis: «Aquesta em defineix»?
Jo crec que tots ens construïm sent una suma de totes les persones que admirem.
Tinc molta admiració per les dones de la Segona República, totes aquelles dones —Aurora Bertrana, Rodoreda i companyia— que van intentar construir un món millor des de la feminitat. A aquestes dones els tinc molta simpatia.
Però després hi ha algunes d’aquestes dones heterodoxes que m’agraden especialment. Per exemple la danesa Karen Blixen, que signava amb el pseudònim Isak Dinesen i va escriure Memòries d’Àfrica.
Hi ha moltes dones que van ser desobedients i totes aquestes dones, sincerament, m’agraden. Però com que no soc mitòmana, no en tinc una d’especial.
T’has preguntat alguna vegada pels teus privilegis?
Jo em considero tan privilegiada que cada dia, quan m’aixeco, recordo que soc una privilegiada.
Per començar, soc blanca i soc de classe mitjana més aviat alta. És a dir, he tingut una vida còmoda. Tot i la duresa de la vida cultural, que ja sabem que està molt mal pagada, jo no em puc queixar.
Soc una privilegiada a tots els efectes. Jo vaig pel carrer i trepitjo fort. I quantes persones no poden trepitjar fort? Quantes persones no tenen ni carnet de ciutadania?
En conseqüència, jo parlo sempre des del meu privilegi i aprofito el privilegi per parlar de coses que altres persones no poden ni formular.
En aquest sentit, sí que em considero una persona que aprofita la veu que té pel bé comú. No d’aquestes persones que l’aprofiten només en benefici propi, sinó que intento aprofitar el meu benefici personal per a coses que ens puguin ajudar a tots i totes.
I tu, M. Àngels, has patit discriminació? A vegades el brainwashing fa que ens pensem que no l’hem patida, quan en realitat l’hem interioritzada.
Partint de la base més elemental: totes les dones hem estat assetjades. Aquí comença el desavantatge. Totes les dones tenim por quan anem per un carrer de nit. És així.
En el món de la cultura és evident que ser dona no és fàcil. I ser una dona que agafa la paraula, en aquest cas des del feminisme, encara pitjor.
Jo, quan començo una conferència, de tant en tant dic: «Si jo fos home, estaria allà dalt; però estic aquí amb vosaltres, molt contenta de compartir aquest club de lectura en aquest poble».
Realment tinc la sensació que, amb el mateix currículum que jo tinc, si fos home estaria en un altre lloc.
Per posar un exemple: a mi no em truquen per fer de jurat. Fa més de trenta anys que faig crítica literària, però em dedico a ressenyar i escriure sobre llibres de dones. I això hi ha homes o editorials que deuen considerar que no és prou important.
Evidentment no saben que, a banda de tots els llibres de dones que llegeixo, també en llegeixo molts d’homes. Deuen pensar que és més important un especialista en novel·la negra que una especialista en literatura feta per dones. I a mi no em truquen per fer de jurat.
Quina és la identitat feminista amb què et reconeixes?
Jo crec que soc molt del segle XXI. Soc la suma de tot aquest impuls de les dones que venen des de la Revolució Francesa, passant pel sufragisme, pel republicanisme —en el cas de Catalunya—, per Maria Aurèlia Capmany, pels anys setanta, per Judith Butler… i arribem a aquest segle XXI, que és una gran festa. Sempre que sapiguem entendre el feminisme en la seva pluralitat.
Si algú vol que el seu feminisme passi per sobre del feminisme, no sé, d’una dona negra, segurament no ens entendrem. Jo entenc el feminisme com un moviment plural i no com un partit polític amb carnet.
Ningú reparteix carnets feministes. Cadascú és feminista a la seva manera i fem el possible per sumar. I així hauria de ser. Per això em trobo molt còmoda en el present. Sempre dic que no m’hauria agradat viure en una altra època perquè no hi havia dutxes, i a mi m’agraden molt les dutxes! Quan penso en Sor Juana Inés de la Cruz, Santa Teresa de Jesús o Hildegarda de Bingen, sempre penso que havien de fer una mica de pudoreta. Soc molt del meu temps.
I ara, després de parlar del passat, volem parlar de la teva feina, que és molt important en relació amb el feminisme. Explica’ns-la.
Ara fa anys que treballo en la recuperació d’algunes dones escriptores que han estat poc divulgades i que, fins i tot, van tenir carreres brillants en el seu temps.
Passa amb les escriptores de la Segona República, que després, per culpa del franquisme, van ser silenciades. Estic fent aquesta feina de recuperació, però estic començant una nova etapa en què recupero els meus orígens. Jo vaig començar escrivint poesia, teatre i també narrativa. Vaig publicar una novel·la i ara estic recuperant l’escriptura de creació.
Estic tornant a la novel·la, estic tornant a la poesia i ves a saber què acabarà sortint. Però sempre en clau femenina.
Desvetlla’ns la teva agenda feminista secreta.
Faig alguns articles d’opinió i tinc l’oportunitat que em convidin a donar moltes xerrades, participar en taules rodones i opinar. Crec que encara estem en un moment en què s’ha de posar negre sobre blanc, o dir amb claredat, per què serveix el feminisme i per què és absolutament necessari.
Molt sovint començo explicant que el feminisme és sinònim de democràcia. És una cosa sense la qual no serem lliures i que necessitem. Faig molta pedagogia feminista, a banda dels meus llibres i dels meus articles sobre llibres o sobre cultura en general.
Encara estic en aquesta aposta política: explicar, fer pedagogia sobre la necessitat que el feminisme avanci i acabi sent un moviment encara més global del que ja és.
I, finalment, quina és la teva sal de la vida?
Doncs jo tinc dues sals de la vida. O sigui, sal i pebre. Posem que la sal són els llibres. Jo visc dels llibres, m’alimento dels llibres. Soc una lectora voraç. A banda dels quinze llibres o així que tinc publicats, llegeixo un llibre cada dos o tres dies. Soc, des de molt petita, molt lletraferida.
I després hi ha un altre element que podria ser també la sal o, en aquest cas, el pebre: l’amistat.
L’amistat em sembla fonamental per anar per la vida. No tant les relacions de parella o l’amor de parella, que aquest pot ser fins i tot dubtós. De vegades no cal. S’està bé sense parella. Però jo crec que sense amigues no podria viure.
He de reconèixer que les amigues em fan molta companyia, que amb les grans amigues compartim moltes coses i que l’amistat és un gran descobriment. Espero que ningú se’l perdi. Perquè sí: «L’amistat és la gran sal de la vida.»
LA SAL DE LA VIDA, Feminisme contemporani en primera persona.
Per ANGELS BRONSOMS
