Avui conversem amb l’enginyera de telecomunicacions Marta Sevillano. Marta té un màster en desenvolupament de videojocs i ha treballat com a verificadora de programari (Software Tester). També ha estat enginyera de disseny de maquinari i actualment treballa com a enginyera de desenvolupament de programari per a semiconductors aplicats al sector de l’automoció.
Marta és una feminista que defensa l’autodeterminació de gènere i treballa per millorar les condicions de vida de les persones trans, ampliant el significat i les possibilitats de viure de maneres diverses, sense haver d’encaixar en els motlles preestablerts pel patriarcat, i reivindicant com a subjectes polítics sobirans tot un conjunt de cossos que fins ara han estat situats en una posició subalterna.
En paraules del filòsof, escriptor i comissari d’art espanyol Paul B. Preciado, conegut per les seves aportacions a la teoria queer, als estudis de gènere i als estudis trans, l’any 2019 va pronunciar la conferència: “Jo sóc el monstre que us parla. Informe per a una acadèmia de psicoanalistes”. En aquesta presentació davant de 3.500 psicoanalistes reunits a les Jornades Internacionals de l’École de la Cause Freudienne, a París, plantejava si la psicoanàlisi havia de continuar aferrada a models obsolets o obrir-se als nous plantejaments de la radicalitat política sexual. El seu discurs començava així:
«Honorables senyors i senyores de l’Escola de la Causa Freudiana, estimats senyors i senyores psicoanalistes. I no sé si val la pena que digui també “honorables” a totes aquelles persones que no són ni senyores ni senyors, perquè no crec que entre vostès hi hagi cap persona que hagi renunciat oficialment i públicament a la diferència sexual, que hagi estat acceptada com a psicoanalista de ple dret i que hagi pogut travessar amb èxit el procés que vostès anomenen “el passe”, que els confereix el dret d’analitzar els altres. Si existís una persona així entre vostès, si aquest psicoanalista trans no binari hagués estat admès com a expert i fos avui aquí, la meva salutació a aquest honorable mutant seria encara més càlida. Em fan l’honor de demanar-me que presenti davant l’acadèmia un informe sobre la meva vida com a home trans. No sé si els podré complaure aportant dades que vostès, senyores i senyors acadèmics, no coneguin de primera mà, perquè, igual que jo, estan inserits en un règim dominat per la diferència sexual i, per tant, gairebé tot el que jo pugui explicar-los ho hauran viscut vostès mateixos, des d’un costat o l’altre de la frontera del gènere. Potser, però, vostès es pensen a si mateixos com a homes o dones naturals, i aquesta suposició els ha impedit observar, amb una distància saludable, el dispositiu en què es troben immersos. Em perdonaran si, en el relat que estic a punt de compartir amb vostès, no dono per descomptada l’existència d’aquestes suposades naturaleses de la masculinitat i de la feminitat. No cal que renunciïn a les seves creences —perquè, de creences es tracta— per escoltar-me. Escoltin-me primer i després tornin, si volen, a la seva vida natural… o, més ben dit, naturalitzada.»
Comencem l’entrevista Marta Sevillano, parlant del teu passat, de la teva autobiografia, dels teus referents i també dels obstacles que has trobat al llarg del teu recorregut.
Autobiografia
Em dic Marta Sevillano i soc una dona trans. Fa més de vint anys que treballo en el sector tecnològic, i aquí continuo. Vaig néixer a Sevilla a finals dels anys setanta i vaig començar a programar molt jove perquè m’apassionava. Vaig aconseguir un d’aquells ordinadors de 8 bits, un ZX Spectrum, i vaig començar a programar-hi. Després vaig continuar estudiant fins a graduar-me en Telecomunicacions a la Universitat de Sevilla.
Em vaig incorporar al món laboral a principis dels anys 2000 i vaig començar a treballar a Madrid. En part, aquella decisió també tenia a veure amb la necessitat de marxar de Sevilla, d’allunyar-me del meu entorn més proper per poder explorar qui era realment i entendre què m’estava passant.
Vaig viure a Madrid uns sis anys. Durant aquella etapa vaig conèixer la meva parella i, a través d’ella, també vaig conèixer moltes persones molt més diverses que les que formaven part del meu cercle anterior. Algunes d’elles s’han convertit en algunes de les meves millors amistats. Després, com que la meva parella vivia a Barcelona, vaig venir cap aquí.
Jo sabia que era trans des de molt petita. Devia tenir uns deu anys quan vaig poder posar nom a aquella sensació. Sabia que no encaixava gens en el model de masculinitat que s’esperava de mi. Sempre m’havien dit «marieta». M’havien repetit que em feien falta «un parell d’hòsties» i altres comentaris semblants. Mai no encaixava amb els altres nens de l’escola. La informàtica va acabar convertint-se en el meu refugi.
Vaig anar enterrant tot allò perquè veia com la societat percebia les persones trans, especialment les dones trans. Tenia molta por. Pensava que el meu futur estaria inevitablement lligat a la pobresa i al rebuig. Però va arribar un moment que, ja vivint a Barcelona, tot això es va anar acumulant dins meu fins que no vaig poder més. Vaig sortir de l’armari.
Va ser una època complicada amb la meva parella. En general, les amistats i la gent de la feina ho van acceptar bé, tot i que algunes persones no ho van portar tan bé. Hi va haver amistats que simplement van desaparèixer de la meva vida. La meva parella, en canvi, ho va entendre molt bé i, avui dia, continua al meu costat.
Vaig iniciar la meva transició fa més de deu anys. Era una necessitat: necessitava trobar-me a mi mateixa i poder ser qui realment era. En aquest sentit crec que he tingut força sort. No he acabat vivint aquella situació d’exclusió social o de pobresa que tant temia. He tingut la fortuna de comptar amb bones amistats, amb el suport de la meva parella i també de la meva família.
Els meus referents?
He de dir que he llegit poc. Suposo que també m’he centrat molt en la tecnologia, en les màquines, més que no pas en les persones. He llegit algunes coses de Judith Butler i, sobretot, m’interessa molt la seva idea del gènere com una cosa performativa; das heißt, que el gènere és allò que fem. També comparteixo la idea que ser una persona trans és, en certa manera, una realitat performativa: ets trans perquè decideixes viure i actuar d’acord amb qui ets. Aquesta visió encaixa molt amb la meva pròpia experiència i amb la manera com he viscut la meva transició.
També m’agrada molt una assagista que es diu Julia Serano, que escriu sobre les realitats trans. Una de les coses que fa és desmuntar molts dels mites que encara circulen, fins i tot en determinats àmbits científics, segons els quals les persones trans tenim algun problema mental o alguna mena de trastorn. Quan llegeixo els seus textos, sovint em transmeten molta tranquil·litat.
Una altra persona que considero un referent, tant per la manera com explica les coses com perquè tinc la sort que sigui amiga meva, és Alana Portero. Recomano molt la seva novel·la La mala costumbre, perquè retrata unes vivències trans molt properes, tant en l’espai com en el temps, a les que jo mateixa vaig viure a Madrid. Molts dels llocs que hi apareixen em són familiars i també moltes de les situacions que descriu. És una mirada molt propera perquè parla des de l’experiència d’una persona de classe treballadora que es va descobrint a si mateixa.
No sé si això en podem dir referents, però probablement sí. En el meu entorn personal tinc moltes amigues que també m’han ensenyat molt. Per exemple, tinc una amiga que ha treballat fent feines de neteja a domicilis i m’ha explicat moltes coses sobre aquest tipus de treball i sobre la precarietat que sovint l’acompanya. És una persona extraordinària que, a més, ha aconseguit entrar al sector tecnològic pels seus propis mitjans.
També tinc altres amigues que m’han ajudat a entendre com els treballs considerats tradicionalment femenins acostumen a estar menys valorats socialment i pitjor remunerats. Curiosament, quan aquests mateixos sectors es masculinitzen, com va passar amb la tecnologia, de sobte adquireixen prestigi. En aquest sentit em considero molt afortunada.
I també diria que la meva mare és un dels meus grans referents. Si he començat a qüestionar-me tantes coses és, en bona part, gràcies a ella. És una persona molt crítica, amb qui sempre he pogut parlar llargament.
Els obstacles que m’he trobat
La veritat és que sento que he viscut dues vides. Durant la primera etapa, els principals obstacles venien del fet de no adaptar-me als rols masculins que la societat esperava de mi. No era prou masculina segons els estàndards establerts. Mai em vaig sentir còmoda participant en aquelles converses de gimnàs o en les típiques xerrades entre homes, quan feien comentaris desagradables sobre les dones. No entenc com algú es pot sentir còmode parlant així. Tampoc m’agradaven moltes de les coses que s’associen estereotípicament amb la masculinitat, com ara el futbol o determinats models de comportament.
Cal pensar que vaig créixer als anys vuitanta, quan tot era molt més rígid. Els homes havien de ser d’una manera i les dones d’una altra. Els comentaris que sentia al meu voltant sobre qualsevol persona diferent eren del tipus: «és homosexual», «és així o aixà»… Aquells murmuris et deixaven molt clar que allò que tu eres no era acceptable. I, per tant, ho amagaves. Quan vaig iniciar la transició van aparèixer uns altres obstacles.
Fa deu anys, si volies transicionar, el sistema t’imposava tot un seguit de requisits: hormonació, informes mèdics i altres condicionants. Jo no tenia cap problema a hormonar-me, però sí que m’hauria agradat que tot aquest procés hagués estat molt més senzill. Per exemple, la possibilitat de conservar esperma per poder tenir fills en el futur va ser una opció que vaig haver de descartar. En aquell moment, per poder ser reconeguda legalment com a persona trans, el sistema exigia, de fet, l’esterilització. Aquest és un tema molt important.
També vaig tenir algunes tensions amb la meva família. Em deien coses com: «Et quedaràs sola. Ningú no t’estimarà.» Amb el temps, però, ho van acabar entenent. Hi va haver amistats que van desaparèixer i d’altres que em van dir directament que allò que estava fent estava malament. Perdre persones que consideraves amigues no és gens agradable.
Curiosament, també vaig viure la situació contrària. Persones que abans feien comentaris transfòbics o es burlaven de les dones trans, després van entendre perfectament la meva realitat i avui formen part dels meus millors amics.
Pel que fa a la feina, en general no vaig tenir grans problemes. Sí que hi va haver una certa confusió a l’empresa. No sabien gaire bé com gestionar la situació. Per exemple, em preguntaven a quin lavabo havia d’anar. Era un ambient on es feien sovint comentaris transfòbics i homòfobs. Algú fins i tot em va arribar a dir: «No t’enfadis, dona…». No sé si després van continuar fent aquells comentaris a la meva esquena o si realment van aprendre alguna cosa. M’agrada pensar que sí.
També he tingut la sensació que, en alguns moments, he quedat una mica relegada a un segon pla. M’han dit que potser no suportava prou bé l’estrès o que no estava preparada per assumir determinades responsabilitats. Jo crec, sincerament, que és tot el contrari.
Transicionar m’ha fet millor professional. M’ha permès treballar amb més concentració, amb més salut mental i amb molta més motivació. Al carrer, de tant en tant, també he rebut comentaris pel meu aspecte. Recordo una vegada que un home va canviar de vorera només per venir cap a mi mentre em mirava fixament. O situacions molt quotidianes, com quan algú m’explica com funciona un cotxe… després de més de deu anys conduint. Aquestes coses també passen.
Marta Sevillano, enginyera de telecomunicacions, ens mostra com ha hagut de superar nombrosos obstacles tant en el món tecnològic com en la vida quotidiana, confrontant els guardians del patriarcat i defensant els seus drets com a dona trans al segle XXI quan parla sobre la diversitat cultural, els privilegis, la tecnologia, els drets humans i el futur.
Marta, la diversitat cultural influeix en el teu present, en la teva vida actual? I, des d’una perspectiva feminista, t’has plantejat quins són els teus privilegis?
És una qüestió fonamental. Em sembla absolutament imprescindible. A la feina, si no tens un equip divers, tots acabem tenint punts cecs. Tots tenim àrees de coneixement que desconeixem i tots arrosseguem biaixos, percepcions que no corresponen necessàriament amb la realitat, simplement perquè la nostra mirada sempre és subjectiva.
Quan un grup privilegiat —amb més poder o més influència— és qui domina un espai, moltes qüestions senzillament deixen d’existir. Ningú no en parla perquè ningú no les veu. En tecnologia, per exemple, encara tenim una mirada molt eurocèntrica, molt blanca, molt masculina i molt cisgènere. Massa sovint oblidem les persones amb discapacitat o molts altres col·lectius. És una realitat que hem de canviar. No només per una qüestió de justícia o de respecte envers totes les persones, sinó perquè desenvolupem productes i serveis. Si no tenim en compte tota la societat, aquests productes poden deixar de ser útils o, fins i tot, arribar a ser perillosos.
Penso, per exemple, en aquells vídeos que de vegades circulen per les xarxes d’una aixeta automàtica que no detecta les mans de les persones de pell fosca perquè ningú no la va provar abans. Pot semblar una anècdota, però imaginem ara els cotxes autònoms. Si els seus sistemes no són capaços de detectar correctament una persona negra, estem parlant d’un risc real per a la seva vida. Aquest és només un dels molts exemples que existeixen.
Però la diversitat també és important fora de la tecnologia. Encara avui hi ha empreses que no contracten persones perquè tenen quaranta-cinc anys, o perquè consideren que una dona rendirà menys que un home pel fet que pot quedar-se embarassada. La diversitat cultural ens fa més rics com a societat.
Els privilegis
Intento revisar sovint els meus privilegis. Soc conscient que, en molts aspectes, he estat una persona privilegiada. He pogut estudiar una carrera universitària, vaig poder iniciar la meva transició amb una certa estabilitat econòmica i tenia estalvis. En realitat, els meus problemes no han vingut tant per altres factors com pel fet de no haver estat percebuda com un home “vàlid”, segons els models tradicionals de masculinitat. Els insults que vaig rebre de petita —«marieta», les amenaces d’assetjament escolar, aquella idea que la masculinitat s’imposa a cops— són una mostra que aquest model també acaba perjudicant els mateixos homes.
En general, però, he tingut sort. He tingut bones feines, he pogut construir una carrera professional, estudiar, la meva família m’accepta i la meva parella continua al meu costat. No pateixo racisme i, per l’edat que tinc, tampoc no visc situacions d’assetjament verbal pel carrer. Però hi ha un aspecte molt important: la relació amb el sistema sanitari.
Quan vaig iniciar la transició vaig haver de passar per un procés de diagnòstic i de control molt estricte. Els protocols mèdics decideixen les pautes d’hormonació i, moltes vegades, aquestes pautes són mínimes. He llegit i escoltat moltes dones trans explicar que les dosis d’estrògens acostumen a ser les mínimes imprescindibles, deixant moltes persones en una situació molt semblant a una menopausa precoç. Entenc que hi ha criteris mèdics, però la sensació és que el sistema podria oferir una atenció molt millor.
El futur dels drets
Una altra qüestió en què penso molt és que avui ja no puc viatjar a molts països on abans hauria pogut anar sense problemes. No puc viatjar tranquil·lament a Rússia, ni a diversos països d’Àfrica o de l’Europa de l’Est. I, cada vegada més, tampoc als Estats Units. Hi ha estats nord-americans on les lleis aprovades recentment converteixen la vida de les persones trans en molt més complicada. Les lleis sobre els lavabos públics o les anomenades lleis de “decència” acaben sent, en molts casos, instruments utilitzats contra les persones LGTBIQ+.
Crear espais segurs
Des de la meva petita esfera d’influència intento crear espais segurs. Espais per a les dones, per a les persones LGTBIQ+, per a les persones racialitzades. Intento que qualsevol persona pugui sentir-se benvinguda, segura i amb la confiança necessària per créixer. També m’agrada acompanyar dones i persones trans que volen iniciar una carrera tecnològica. Quan em demanen ajuda tècnica o orientació professional, intento explicar les coses de manera didàctica, compartir la meva experiència i demostrar que és possible obrir-se camí. Per la meva banda, continuo intentant aprendre. Hauria de llegir encara més, formar-me més, perquè sempre ens queda molt per aprendre.
Els drets no són irreversibles
Hem aconseguit molts drets gràcies a la lluita. I hem de continuar lluitant. No ho podem oblidar mai. Els mateixos drets que s’han conquerit als carrers, gràcies a la mobilització social i a la pressió política, també es poden perdre.
Als Estats Units, per exemple, s’ha revocat recentment la protecció federal del dret a l’avortament i s’estan aprovant nombroses lleis contra les persones trans i contra el col·lectiu LGTBIQ+, dificultant o impedint els processos de transició. Fins i tot s’està arribant a criminalitzar les famílies que acompanyen els seus fills i filles trans perquè puguin entendre qui són. No podem mirar cap a una altra banda. Moltes persones acaben vivint al carrer perquè les seves famílies les rebutgen. Calen xarxes de suport perquè ningú no hagi de quedar desemparat simplement per ser qui és. Per damunt de tot, crec que hem de continuar defensant l’autonomia personal. Per a mi, tant el dret a l’avortament com el dret a transicionar formen part d’una mateixa idea: els nostres cossos ens pertanyen. I, en conseqüència, les decisions sobre els nostres cossos també ens corresponen a nosaltres.
La sal de la vida
Per a mi, la sal de la vida són les persones que teixeixen xarxes i intenten fer del món un lloc una mica millor. Són les persones que acullen. Les que accepten. Les que ajuden. Les que fan que els altres se sentin segurs.
LA SAL DE LA VIDA, Feminisme contemporani en primera persona.
Per ANGELS BRONSOMS
