Avui coneixem la trajectòria de l’actriu catalana de cinema i teatre Maria Pau Pigem. L’hem vist a series com La Riera, Hospital Central, Mrs. Davis. Pel·lícules com El Patio de mi carcel o 53 días de invierno, i recentment a The Birthday party. Ara està fent gira per Catalunya i Espanya.
Maria Pau Pigem, fes-nos la teva autobiografia:
“Als 5 anys recordo que deia que volia ser artista i pagesa. La veïna, una senyora educada a la república, lúcida i molt intel·ligent, deia: “ui…això és impossible”, i ho deia per provocar els meus arguments de protesta, que sí, que era possible. Als 7 anys m’agradava molt escriure, escrivia comptes. Als 9 anys, uns pares de l ‘escola -que crec que es dedicaven a la publicitat- van crear un grup de teatre, i allò va ser una descoberta. Explicar històries des d’un escenari amb el públic present ho vaig gaudir molt, i em sobtava com m’agradava pujar a l’escenari explicar aquelles històries..
Vaig seguir fent teatre a les diferents escoles on vaig anar… i aleshores vaig anar a la universitat a estudiar i vaig fer un any de Periodisme però vaig veure que allò no era el que jo volia fer. Si m’escoltava, volia anar a l’Institut del Teatre, i em vaig presentar a les proves. Una amiga de la carrera em va dir: “Tu entraràs”, i vaig pensar, “caram , quina seguretat m’acaba de donar”. Em sembla que era la Marta…i si, vaig entrar a l’Institut del Teatre.
El primer any vaig ser feliç com un anís, però es va anar torçant perquè no entenia bé a qui fer cas, en aquell poti-poti de profes diferents i -a mi em semblava- d’ensenyaments contradictoris. Jo era molt jove. Hi havia un gran mestre, el Joan Enric Lahosa, deia: “Desgraneu la palla del gra”. Jo pensava “què serà el gra i què la palla.” I realment, hi havia profes que eren or i altres no tant. Tot i que la intuïció ja em deia quins eren els grans profes i quins no. Aquest garbuix em va provocar una crisi i l’estiu de segon, un company em va donar una flyer d’un mestre americà que feia seminaris per Europa i en aquell moment estava a Alemanya. La meva mare ens havia repartir uns diners que ens havia deixat la iaia i me’n vaig anar a Alemanya seguint aquell mestre. A mi se’m va obrir un mon amb aquest ensenyament i, quan vaig tornar a l’Institut del Teatre, els profes van veure en mi una altra manera de fer i em van escollir per protagonitzar els dos projectes de final de carrera. Vaig acabar i vaig decidir continuar estudiant amb aquell mestre. El primer any, me’l vaig pagar jo i era caríssim i vaig pensar: “entraràs en deutes molt grans si segueixes estudiant així”. A segon li vaig dir que no podia continuar estudiant i em va dir: “et beco”. I sempre va creure en mi des d’un lloc molt bonic.. Vaig estudiar allà tercer, quart, cinquè i sisè, i em va donar feina gravant les classes, fent la transcripció i esquemes del que s’estava ensenyant. Tots els alumnes érem ja professionals (jo mentre estudiava a Barcelona havia fet molt teatre infantil), fèiem seminaris de 15 dies a Roma i després tornàvem al lloc on vivíem. Jo en aquell moment vivia a Darmstadt, Alemanya i em guanyava la vida fent de cambrera i en una companyia de teatre. M’havia casat amb el Hans, un company d’estudis i actor.
Em va fascinar tant el mètode d’ensenyament i la visió de les arts escèniques del meu mestre que en tornar d’Alemanya m’he dedicat a ensenyar-ho a l’Escac des de fa 21 anys amb alguna pausa pel mig per feines que han sortit. M’agrada molt la direcció d’actors, parlem un mateix idioma perquè actors i directors puguin col·laborar, desenvolupin la feina i la gaudeixin. He reiniciar la meva carrera aquí.. i ha anat prou bé perquè sempre he pogut pagar els rebuts. I es que no se si heu escoltat mai els percentatges de la gent que es poden mantenir en aquesta feina, un 8%!! son escandalosos; així que ja es un gran èxit.
Darrerament he rodat una pel·lícula a Grècia amb Williem Defoe i altres actors que admiro molt. També continuo amb el monòleg de La teoria King Kong, de La Virgueria, basat en el llibre de Virginie Despentes i amb l’adaptació de Maria Àngels Cabré que vam estrenar fa dos anys, amb el que encara estem de gira, i a l’abril del 2027 tornem al Teatre Heartbreak Hotel. Queden bolos (per Catalunya i per Espanya), queden sorpreses. Ara el juny faig una peli on faig una alemanya nativa.
Ens pots explicar quins son o han estat els teus referents?
Son tantes coses i tantes persones les que m’han influenciat. La part més masclista de la família, l’àvia paterna, era l’exemple d’on jo no volia anar. I crec que la meva mare, i aquesta veïna que us deia abans, eren dones que tot i viure sota el règim de “Paquito el Chocolatero”, àlies Franco, tenien la ment oberta.
En mi, sempre hi hagut una sensació constant de buscar la meva llibertat. Ma mare ens repetia sovint: “treballeu en el que us agradi, que son moltes hores”. I els 3 fills, crec que hem anat en aquesta direcció.
Per a mi, aquesta és una de les grans llibertats, treballar del que t’agradi, perquè pot ser un jou molt dur. Tinc el privilegi d’ haver-ho pogut fer. Hi ha una valentia, i hi ha un petit privilegi. A vegades la cultura és elitista, perquè s’ha de venir d’un cert background econòmic per poder subsistir en les èpoques de sequera. Jo he tingut uns pares generosos, que sense tenir massa ens han recolzat quan ha calgut.
També el fet que als 7 anys hi hagués una Pippi Långstrump a la televisió, aquell personatge: una nena que es cuidava a si mateixa, era lliure, que tenia força i es defensava de la gent i tenia una ètica molt bonica i molt amor. Era una punk i a mi em va obrir els ulls. I després, a les pelis clàssiques veure una dona com Katherine Hepburn, amb aquella manera d’anar per la vida, amb aquella virilitat.. Com diu Virginie Despentes a la Teoria King Kong “són les meves qualitats virils les que m’han salvat”.
L’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie es un altra referent: dona, negre…Podríem parlar de totes les escriptores del feminisme blanques i ella venint d’on ve, desperta l’Africa en aquesta direcció del feminisme i això també em sembla d’un valor enorme.
Quins diries que son els obstacles que has trobat o t’han posat pel camí?
Obstacles en trobem cada dia perquè vivim en un patriarcat. Des de jove vaig veure en la família -som dos germans i jo la petita- que hi havien diferencies en el tracte i les vaig intentar lluitar. És difícil, quan tens un privilegi, primer adonar-te’n i després deixar-lo anar.
Recordo ma mare tornar tard de treballar i tots al sofà asseguts llegint esperant que ella arribés per cuinar sopar i fer-ho tot, llavors em miraven a mi -8 anys deuria tenir- i mon pare em deia: “posa la taula”… i flipava , els mirava i pensava què faig?, entro en el joc per ajudar ma mare o protesto?. Em vaig dedicar a protestar. Als 10 anys, veient com seria el tema, vaig fer el primer full d’Excel, repartint tasques entre els germans: “el dilluns aquest baixa a buscar el pa, aquest treu les escombraries i l’altre posa la taula”. El que diu molt d’ells és que sent més grans que jo (i animats per ma mare), van seguir el que deia aquell full.
Vinc d’una família d’esquerres però el feminisme no existia. I això avui encara és una lluita i als dinars a taula s’ha de dir: “vigila això..”. El meu pare és molt gran, i tot i l’amor que tinc per a ell, continua sent un exemple del patriarcat. És constant i està a tot arreu. I això que aparentment, vivim en un país privilegiat, que se’n parla d’aquest temes, que estan sobre la taula.. Quan penso en la resta del planeta…. em ve una desesperança… amb les burrades que ens fan aquí mateix, la quantitat de dones que moren a mans de la parella o l’ex, imagina’t les dones a la major part del planeta.
Parla’ns de com la diversitat cultural es present a la teva vida i forma part de la teva trajectòria actual?.
És curiós com posem paraules que haurien de ser obvietats, no? La diversitat cultural, la cultura, hauria de ser diversa. Per sort ho és cada vegada més, amb els col·lectius d’actors racialitzats que hi donen veu. Senyors, si es fa una obra de teatre on hi ha persones racialitzades, que hi surtin, no?. Que siguin ells qui facin aquests rols. És el que necessitem, que la cultura sigui diversa. Hem estat molts anys on les dones de la meva generació, i moltes altres dones de moltes generacions, s’han educat amb una cultura molt masculina. Les pel·lícules eren fetes per homes, des d’una visió de gènere…és tan alliberador escoltar històries escrites des del punt de vista de l’experiència de ser dona.
I en termes de números: quantes directores de cinema hi ha hagut a la meva infantesa? Zero. Pel·lícules fetes per dones, relats de dones, narratives de dones eren mínimes. Aleshores, vol dir que creixes en el món dels homes. Com deia Meryl Streep, nosaltres parlem l’idioma dels homes, la majoria d’homes no parlen l’idioma dona, però nosaltres hem après l’idioma home. I m’hauria agradat educar-me en l’idioma dona, perquè encara, segurament, vaig molt coixa en moltes coses.
Quin valor dones als privilegis, hi has reflexionat ?
Hi penso sovint en els privilegis. Com he dit abans, penso que soc molt privilegiada en moltes coses, i també veig la meva manca de privilegis pel fet de no ser home. Inclús, en les relacions de parella. Si jo hagués sigut un home, el tipus de vida que porto -que el determina molt la meva feina- on cap setmana és igual a la següent: puc estar ara aquí, o a Canàries rodant, o a Corfú… estic convençuda, i ho he parlat amb parelles meves, que, si fos un tio, la meva feina seria inqüestionable. Però sí, també tenir aquesta sensació de llibertat és el meu privilegi, amb els meus sacrificis.
I com a reptes de futur, quins et queden per encetar?
La vida es un repte, constantment, cada dia. El meu repte es seguir fent el que estic fent, des d’on ho estic fent. El meu mestre em deia: “si vols canviar el món, fes-ho, sigues tu l’agenda del canvi i que ho siguin les teves accions, com cercles concèntrics”. A mi em frustrava molt la sensació de la incapacitat de canviar, de transformar el món. Tu fas una acció, i aquesta acció, com un còdol que cau dintre l’aigua fa cercles concèntrics i és transformadora. I pot semblar petit, però jo crec que al final és la revolució més gran.
I el repte que tinc al davant és que aquest monòleg de La Teoria King Kong sigui vist per la major quantitat de persones possible. Si aquesta quantitat són molts homes, millor. A mi em va frapar el primer cop que vaig llegir les paraules de Virginie Despentes i vam pensar que aquest monòleg era la manera lúcida, generosa, d’explicar la seva experiència i entendre el que és ser una dona en aquest món d’homes, i et fa ser feminista. Ser feminista no és una postura política, jo no ho veig així, ho veig com una manera natural, és com ser humanista. Hauríem de dir, humanista. Perquè el feminisme, per mi, ben entès, és aquell que acull a tothom. No odia als homes, ni molt menys, acull a tothom. Que tothom entengui que podem mirar-nos als ulls i reconèixer-nos. I ningú ha d’estar per sota de ningú, tingui l’opció sexual que tingui. Ja sé que sona molt hippy, en aquest món tan polaritzat, però crec que és la solució. També l’amor és la solució, vull dir que no hi ha més… no hi ha gaire més a dir. El meu és més un camí de fer i accions del dia a dia. Les meves propostes són cap a mi. Per exemple, vull agafar projectes que em diguin el que jo vull dir en aquest món, i no agafar projectes que diguin coses o que defensin estereotips que no m’interessen. Transformar els estereotips a través de les diferents narratives: del cinema, del teatre, de la televisió, i ensenyar que hi ha maneres de fer, i ser dona és un ventall molt ampli i molt bonic.
I per acabar, com defineixes el que és per a tu La sal de la vida?.
Què és la sal de la vida?
Ara mateix, com que som éssers canviants, et podria dir: la connexió, una conversa entre amigues, amics, i connectar-nos i… i veure’ns, i… compartir coses que ens poden fer mal o que ens poden donar alegria, i sostenir-les entre tots. La xarxa. La nostra xarxa. Aquesta comunió del ser humà em sembla la sal de la vida. Pot ser parlant amb el fill, o pot ser amb la seva parella, o pot ser en una reunió d’amics. Normalment passa més amb les amigues, en reunions de dones. Això passa més, però de vegades també hi ha algun home que sap incloure’s en aquest nivell de comunió que podem tenir. Intentar escoltar. Amb el soroll que tenim al cap… ens costa molt escoltar. Per a mi ha sigut un exercici de reduir el soroll, d’escoltar bé, i saber-nos mirar als ulls i connectar-nos.
Com he dit abans, aquí flueix l’amor, i per tant l’amor hauria de ser el que transformarà aquest planeta que està ple de polaritat i d’odi i d’horror. I, l’antídot per l’horror: la bellesa, i la bellesa de la vida plena d’amor.
*Si vols fer suggerencies o propostes: angelsb@grn.es
LA SAL DE LA VIDA, Feminisme contemporani en primera persona
Per ANGELS BRONSOMS
