Avui a la SAL DE LA VIDA comptem amb MARIKA VILA, experta en el discurs del cos i les seves interpretacions. María del Carmen Vila Migueloa es il·lustradora, i sociòloga feminista barcelonina, és història viva del còmic espanyol dels últims 50 anys, un sector que porta molt retard en qüestions d’igualtat de gènere.
Com a pionera en els estudis de gènere en el còmic, el 2024 va rebre el gran premi de la 42a edició del Saló del Còmic de Barcelona, un saló que ella mateixa va contribuir a fundar a començaments dels anys 80.
Marika Vila va publicar el 2017 la seva tesi doctoral titulada El cos ocupat. Iconografies del cos femení com a espai de la transgressió masculina en el còmic, on parla del cos femení com a centre del còmic masculí, un cos vist sempre com a objecte a les mans d’altres i no com a subjecte amb veu pròpia. El 2024 a El cos ocupat. Les veus de les autores del còmic espanyol, d’ Ediciones Marmotilla, reivindica que les dones il·lustradores liderin la discussió sobre el cos femení i el còmic, i poder redirigir el discurs fora de l’àmbit canònic. El 2025 ha publicat Moderna Secreta (Marmotilla, 2025) novel.la gràfica feminista i experimental, i com a actualitat mes immediata, aquests dies presenta Grietas, desmontando el canon patriarcal (Marmotilla, 2026) que recull historietes, il·lustracions i dibuixos creats al llarg d’aquests 50 anys de trajectòria. Una obra que mostra una mirada feminista i crítica sobre la història social recent, des del masclisme de la Transició fins al fals discurs d’igualtat dels anys noranta. També recupera la figura de la bruixa com a símbol de resistència i sororitat durant la pandèmia. Es un llibre que reivindica noves formes de representació de les dones dins el còmic i les arts visuals. Tots els seus treballs tenen el mateix objectiu: modificar el cànon del discurs del còmic, desmuntar estereotips, visibilitzar les veus altres i els motius de la seva exclusió.
A la seva autobiografia coneixerem mes detalls d’aquesta prolífica trajectòria.
Soc autora de còmic, il·lustradora, dissenyadora, investigadora, doctora en construcció i representació de les identitats culturals de gènere i docent. Vaig iniciar.me fent còmic romàntic per a nenes i publicant per a tota Europa: Anglaterra, Suècia, Escòcia, França. A partir de la mort de Franco, a la Transició, quan el país bullia de consciències despertant-se, la meva també es va despertar, i vaig formar part de l’anomenada “Generació del Compromís”. Érem els joves professionals que vam intentar recuperar la dignitat del còmic adult que Franco havia eliminat. Vam reivindicar no nomes el còmic com a discurs artístic, sinó acadèmicament, reivindicant l´autoria i, sobretot, un discurs responsable dels missatges emesos. Vam intentar dirigir aquest còmic a la gent de la nostra generació i sobretot unir les nostres eines a la veu dels moviments socials i de tota l’agitació que vivia el país amb el llenguatge del còmic com a mitjà d’expressió.
Gràcies a aquest activisme van sorgir les primeres plataformes d’expressió personal de còmic d’autor espanyol, inspirades en les revistes Pilote de França o Linus d’Itàlia. Vam crear El Colectivo de la Historieta (revista Trocha-Troya ) reivindicant el llenguatge del còmic con art transmissor d’idees i defensant els drets d’autor. D’altra banda vaig formar part de l’equip Butifarra!, vinculat als barris i a la seva mobilització, juntament amb les associacions veïnals —aleshores tot just emergents i gairebé il·legals—. Elles ens transmetien els seus conflictes, nosaltres en fèiem guions, i la revista es dedicava a agitar, explicar i difondre aquells problemes, a més dels polítics, en plena crisi després de la mort del dictador.
Aquests dos col·lectius transgressors i contraculturals on neixo com a autora (amb l’afegit de la tripulació de “La Astronave Pirata” de la que també vaig formar part) van ser fonamentals per a l’impuls del boom del còmic espanyol.
A partir d’aquí vaig començar a treballar no només com a autora en els principals segells editorials del moment —Gaceta Ilustrada, Totem, Rambla, Rampa, El País, El Periódico, El Jueves, Práctica, Gimlet, Totem El Còmix… i tantes altres revistes i publicacions—, sinó també com a estilista en EQUIP, productora d’animació que realitzava Mofli, el último koala (TVE) o Despertaferro, el primer llargmetratge d’animació en català. A EQUIP vaig treballar en produccions d’animació i publicitat, com les campanyes de la sida: “Sida/Noda”, “Póntelo, pónselo”, totes dirigides a la prevenció del VIH.
També he treballat a Planeta DeAgostini: des dels anys 90 vaig ser la realitzadora tècnica editorial que va iniciar la publicació del manga Dragon Ball i la seva versió catalana, Bola de Drac. Vaig portar totes les publicacions relacionades amb Bola de Drac /Dragon Ball, i altres títols de la línia manga com: Doraemon, Shin-chan, Fly, Lluitadors de Llegenda, etc. També vaig fer còmic per a la revista Barbie en sentit activista, per anar a contracorrent de tot el que representava Barbie… i m’ho van publicar.
La meva lluita també ha estat vinculada a l’editorial Virus, radical i contestatària, on he publicat Help, Cambio el polvo por brillo, Extranjería… etc, històries feministes i en defensa de la immigració, sobre el tracte que rebien les persones emigrants. Han estat molts anys portant aquestes lluites dins d’aquest meravellós mitjà de la narrativa seqüencial que uneix text i dibuix en una hibridació molt especial, a la qual he dedicat la meva vida. També vaig fer un doctorat analitzant el discurs d’aquest mitjà: El cos ocupat. Iconografies del cos femení en la transgressió masculina en el còmic.
És a dir, ja als anys 70, en el meu primer article per a Totem, em vaig adonar de manera ingènua i intuïtiva que el cos de les dones era fonamental en el còmic. Era una icona, una bandera; omplia les portades com a reclam de vendes, però en canvi la veu de les dones estava absolutament invisibilitzada, no existia, tot i que a les seves catacumbes hi érem totes: des de la República fins avui. Aquest és el descobriment del meu doctorat.
D’altra banda, la meva tesi analitza, des de la perspectiva de gènere, tot el discurs històric del còmic i el seu cànon, i permet comprendre per què les dones han estat expulsades, per què ha estat un territori tan masculí i tan colonitzat per la mirada masculina que mai no ha registrat l’evolució del discurs femení: ni el sufragista ni el feminista.
El naixement del còmic es produeix al mateix temps que les sufragistes, la premsa, l’escriptura i els moviments feministes, el còmic gairebé no ha recollit aquesta història, i la icona feminista tan sols es llegeix en clau de burla. Aquesta situació anòmala, tan patriarcal i tan masculina, és el que explico a la meva tesi que finalment ha estat ben acollida tant des de la acadèmia com per les noves generacions d’autoria i crítica, i en conjunt pel públic.
Em sento en un moment dolç plenament reconeguda per la professió en els darrers vuit anys. El mes important ha estat el reconeixement del Saló del Còmic de Barcelona que vaig ajudar a muntar el 1981 quan el vam fundar.
També he publicat el llibre Desocupar el cos. Les veus de les autores en el còmic espanyol, que neix de la meva tesi en un format de divulgació per a tots els públics. L’any 2025 he recuperat i publicat la novel.la gràfica feminista i experimental Moderna Secreta, i aquests dies presento: Grietas, desmontando el canon patriarcal on reuneixo una selecció d’historietes, il·lustracions i dibuixos de premsa realitzats al llarg de cinc dècades. Es tracta d’oferir una mirada crítica i feminista de mig segle d’història social i cultural i posar en qüestió el cànon patriarcal dins el còmic i les arts visuals, reivindicant altres narratives i formes de representació del cos, de les dones i de la memòria col·lectiva.
Marika, si us plau, fes-nos la teva llista de referents, de persones o moviments que t’hagin marcat?
Malauradament, les dones en el còmic hem tingut referents masculins del còmic adult. De petita vaig llegir, sense adonar-me que tenia referents femenins, Rosa Galceran, María Pascual, Carme Barberà i moltes altres dones els noms de les quals ni tan sols apareixien complets, signant amb diminutius com Maite, Lili, Violeta, Josefina. Aquestes dones feien còmic romàntic per a nenes, un gènere menyspreat tot i que era molt exitós, amb grans tirades. Però, òbviament, era una lliçó de gènere, un adoctrinament del rol femení per a les nenes. El guió venia imposat a les autores des del patró misogin de gènere que pesava sobre tot discurs femení. Tanmateix, les dibuixants, que no tenien llibertat ni discurs propi, intentaven obrir escletxes de llibertat en les seves il·lustracions. Això ho he explicat en les exposicions itinerants que organitzo amb la Diputació de Barcelona al llarg de 2023-2026 ( i que ara es prorroga fins a 2028) sota el títol COSSOS QUE PARLEN, relaciono el discurs des de la República amb la nostra pionera Lola Anglada, passant per la dictadura, les autores de la Transició, la ruptura transgressora d’algunes autores als anys 70, i les que es van anar afegint al final del segle, fins a l’explosió de noves creadores a partir del 2014 gràcies a les xarxes socials. Sembla espontani i inaudit, però no ho és: fa molts anys que hi som. A les meves exposicions intento articular aquest discurs que travessa tota aquesta història.
Quin és el motiu d’aquestes exposicions? Què et mou?
El motiu fonamental és assentar les bases d’una genealogia que ens doni referents per sempre a totes les dones i crear un discurs propi que ens permeti discutir-lo, contradir-lo o recolzar-nos-hi. D’aquesta manera tenim referents com els té l’art i el discurs canònic, en el qual falten les dones —també en la pintura i en l’art tradicional—. En el còmic estic intentant obrir aquest camí.
Marika Vila es la diversitat cultural present a la teva vida?
La diversitat cultural, òbviament sí, era al meu entorn, però dins d’un món que no la veia: igualava, ho homologava tot. Altres cultures no eren tan a prop. Però als anys 70 vaig viatjar a Londres, i el que més em va agradar va ser el xoc visual de sortir d’una Barcelona grisa, fosca i homogènia, per arribar a un Londres ple de color i d’ètnies i cultures diferents que esclataven lliurement com espurnes d’alegria. Era meravellós trobar tanta gent diferent pel carrer i poder parlar des de posicions diferents: allà tu també eres diferent i podies sentir tant els problemes com el goig de la diversitat. Això era el primer que veies, desprès també tenia els seus problemes de skinheads i altres mogudes racistes, però el context era molt diferent a la grisor espanyola. Sempre he triat la barreja i la diversitat davant de l’homogeneïtat.
I t’has preguntat pels teus privilegis?
Òbviament sí. Soc conscient dels meus privilegis: soc blanca, europea, i dins d’Europa en una zona privilegiada com Catalunya. Tot són privilegis. Tinc la sort d’haver viscut fins avui, així que tinc privilegis davant de qui la malaltia no va deixar viure; tinc una família fantàstica, una parella estupenda, una filla i una neta genials, un gendre encantador, i he pogut teixir relacions personals diferents de les que m’ensenyaven, de les que imposaven, de les que la societat catalogava i censurava. He pogut lluitar contra això i tenir relacions absolutament satisfactòries i, per tant, generar altre tipus de possibilitats… És clar que ha costat, és clar que no ha estat fàcil, és clar que he patit discriminacions, però prefereixo pensar en tot el que he guanyat i, sobretot, en què he après que no es pot abaixar la guàrdia ni deixar de lluitar per canviar el teu metre quadrat…això pot canviar-ho tot.
Pel que fa a memòries feministes o identitat feminista que vulguis recordar de la teva trajectòria…
Tota aquesta experiència m’ha fet molt sensible a l’empatia envers qui arriba a un lloc i no té acollida, ni garanties, ni drets. Sempre estaré al costat de qui necessiti reivindicar tot això, no només la igualtat, sinó el dret a la diferència: d’ètnia, de cultura, d’edat, de gènere, d’escollir el sexe que cadascú vulgui. Les persones ens hem de valorar pel que fem a la vida, pel que aportem, i ajudar-nos mútuament, perquè som producte de la sociabilitat i del suport col·lectiu.
Marika Vila, dibuixant, il·lustradora, investigadora, quina es actualment la teva feina en relació amb el feminisme?
La meva relació amb el feminisme, tant l’actual com l’històric, sempre ha estat en paral·lel però d’una manera molt individual. No he participat mai en grups organitzats, tot i que n’he format part individualment de molts. En aquest moment soc fundadora i membre del Col·lectiu d’Autores de Còmic (AC) i també Presidenta d’honor de la primera associació oficial d’autores de còmic COMIQUERAS son organitzacions d’autores que defensen la perspectiva de gènere i una perspectiva feminista sobre el còmic. Però això no implica una manera homogènia de pensar: cadascuna defensa les seves idees, encara que ens deurien unir els objectius. És per això que dono suport sempre a totes les dones que lluiten per defensar el seu espai en la professió. Soc una persona d’esquerres i soc feminista. Crec que ser feminista ja és una ideologia d’esquerres: és un pensament crític que qüestiona l’opressió i l’exclusió que hem viscut les dones, qüestiona la història, el pensament, la societat, el que ens envolta. El feminisme és una postura política.
Podries compartir aquesta “agenda secreta”, Marika
En primer lloc, vull compartir el meu llibre Desocupar el cos. Les veus de les autores en el còmic espanyol (Marmotilla, 2024). Aquest llibre és, d’alguna manera, la síntesi de tot el meu llegat, la meva aportació al pensament feminista i a les arts visuals.
Degut al Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona a tota una trajectòria, vaig tenir l’exposició central del 44 Saló (2025) durant el qual vaig presentar Moderna secreta. Filla de Morgana (Marmotilla, 2026). Aquest llibre recull una sèrie que vaig publicar a la revista Rampa Rambla a finals dels 80, remodelada i reestructurada, amb afegits i regals interns molt bells, amb textos afegits i esbossos i un making-off que explica com es va fer.
Jo faig còmic experimental i la manera de produir la Moderna ja és en si mateix transgressora: aquí es revelen tots aquests secrets. És la història d’una nena que emprèn un viatge màgic i iniciàtic visitant les llegendes culturals, les iconografies i els arcans patriarcals per transformar-los. I quan ho fa, creix, perquè el coneixement és el que ens fa créixer.
Ara he publicat Grietas (Marmotilla, 2026) selecció d’històries curtes i il·lustració i gags, per a completar el meu llegat. Aquest llibre recull i completa les histories exposades en el 45 Saló de BCN 2025 en la exposició central MARIKA VILA LA TRANSGRESSIÓ FEMINISTA EN EL CÒMIC, i l’he presentat per Sant Jordi i al Saló del Còmic d’aquest any 2026.
Us proposem llegir un inspirador fragment del llibre: Desocupar el cos. Les veus de les autores en el còmic espanyol (Editorial Marmotilla, 2024)
“De la corporalitat de les dones emana una subjectivitat que es vol plural: el cos apropiat, el cos gegant, el cos cíborg, el cos espiat, el cos invisible, el cos fruit, el cos arbre, el cos ferit, el cos lèsbic, el cos arrugat, el cos viscut, el cos trànsfuga, el cos segregat, el cos cadàver, el cos híbrid, el cos monstruós. Tots són cossos que parlen de silencis, desigs i acció, de límits i transgressions. De la limitada i tímida presència republicana al silenci imposat per l’estereotip dictatorial. De les transgressions de les avantguardes de finals del segle XX als antimodels del nou mil·lenni, el conjunt de veus ens porta a descobrir un nou discurs panoràmic creat per les dones quan deixen de ser objecte del patriarcat per construir-se com a subjectes en llibertat. Elles es defineixen en la pluralitat de la mirada contemporània, convivint amb una singularitat corporal sempre en construcció. Són veus que tanquen el discurs amb un ‘Continuarà’.”
Que és per a tu La sal de la vida?
Per a mi, la sal de la vida és l’amor, l’afecte i l’amistat. Això és la sal de la vida, i amb això es pot fer tot.
LA SAL DE LA VIDA, Feminisme contemporani en primera persona
Per ANGELS BRONSOMS. Si vols fer suggerencies o propostes: angelsb@grn.es
