“Per mi la sal de la vida són els somriures, els somriures de persones anònimes que et regalen generosament. No els coneixes, et fan un somriure i crec que el dia pot començar o acabar diferent si rebem o regalem un somriure.”
LA SAL DE LA VIDA és una mirada al gènere, una presa de consciència a través del testimoni personal i íntim de vides contemporànies des d’on esperem convidar-vos a inspirar canvis positius, tot recordant-vos que el feminisme és un llenguatge universal.
Encetem l’entrevista amb l’ autobiografia de MATILDA VIDAL DE LLOBATERA, realitzadora de televisió, fotògrafa i creadora de formats audiovisuals:
He dirigit i realitzat documentals com La Mirada imperfecta (Goroka-Folch), videoclips com Hansel i Gretel (Joan Miquel Oliver), he treballat en diversos programes de televisió de la Corporació Catalana de mitjans Audiovisuals com: Silenci?, Colors en sèrie, Bestiari il·lustrat, Somiers, Sputnik, Colors d’Europa, Loops, Super 3, El Local, La Comunitat, Cita Bestial o en programes de la 2 TVE com Escala humana. També he sigut directora i realitzadora de la imatge i les peces audiovisuals del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat, i directora de fotografia del documental ‘More than a Museum’ de Morrosko Vila San Juan.
Actualment, sub.dirigeixo i realitzo el programa Entre quatre parets (3Cat) i realitzo i co.dirigeixo el programa Animals arquitectes (3Cat) que us recomano molt i en el que vam dedicar dos capítols a visibilitzar dues dones arquitectes immenses com són Carme Pinós i la gran Anna Bofill. El programa acaba de rebre el premi europeu CIRCOM com a millor programa de música i arts de totes les televisions públiques europees, i em fa molt feliç perquè és un programa que vaig idear amb la mirada més senzilla, honesta, admirativa i curiosa possible i demostra que el més senzill i més local acaba sent universal.
Quins han estat els teus referents Matilda?
El primer referent familiar és la meva mare, Marie Claire, que va haver de pujar sola quatre fills i que m’ha fet tenir molta consciència i sensibilitat social. I després, hi ha moltes escriptores, fotògrafes, cineastes i pioneres en general que m’han inspirat. Com podria ser l’Agnès Varda, per a mi un referent absolut de dona creativa lliure.
Aquí a Catalunya també tenim dones increïbles que han anat contra corrent per desenvolupar les seves professions, però per la meva vida han passat quatre dones que m’han impressionat i influït molt. La primera dona que va tenir un gran impacte en mi és la meva tia Núria Vidal de Llobatera, que sempre va ser una persona compromesa i vinculada a moviments polítics i ecològics, com la Plataforma en Defensa del Territori, SOS Costa Brava, entre d’altres i que sempre tenia la porta de casa oberta per a tots els qui necessitessin un lloc de pas. Malauradament, va morir fa un any i espero que existeixi una dona que pugui ser el seu relleu amb la mateixa força, generositat i determinació.
En l’àmbit laboral, he tingut la sort d’haver coincidit amb dones molt potents que sempre s’han sentit lliures i que m’han ajudat a créixer. La primera és la realitzadora, que també és de la Bisbal d’Empordà, la Mai Balaguer, amb la qual vaig aprendre moltíssim i que ha sigut un referent absolut d’actitud davant del treball. Una altra persona que ha tingut molta influència és la meva amiga pintora i escriptora Paula Bonet, amb qui he crescut i corregit moltes actituds masclistes que havia normalitzat. I la quarta persona que em va causar un fort impacte quan la vaig conèixer va ser precisament tu, Àngels. Per mi, conèixer una dona amb aquest recorregut laboral que tens i veure com et reinventes contínuament ha sigut i és realment la llum del far a seguir.
Descriu-nos quins han estat els obstacles trobats en la teva carrera: sostre de vidre, patriarcat, discriminacions que hagis patit?
M’agrada molt aquesta pregunta perquè, per sort, crec que hem fet un canvi de mentalitat, però l’any 2000, quan començava a treballar en el món audiovisual, patia diàriament alguna discriminació masclista i edatista.
No soc una persona gaire alta ni massa corpulenta i la frase: “segur que podràs amb aquesta càmera tan grossa??”. Era el pa de cada dia.
Realment tinc una bona col·lecció de micromasclismes. Per exemple, quan tenia trenta anys, en una entrevista de treball em van preguntar directament si tenia pensat ser mare. O quan vaig començar a treballar en una productora i tenia les meves filles petites, i pel programa havíem de viatjar molt per a tot Espanya em van dir que no veien clar que fos el perfil perquè tenia filles. En aquell moment, un amic guionista els va fer callar i va alçar la veu i els va dir: “jo també soc pare i a mi aquesta pregunta no me l’heu fet”. En altres rodatges i també dia a dia pateixo altres micromasclismes que es fan molt evidents quan arriba algun convidat home i tan sols es dirigeix al meu company director de fotografia i no a mi. És divertit veure com el director de fotografia els corregeix i els diu: “has de parlar amb ella, que és la jefa”.
La realitzadora Matilda Vidal de Llobatera assegura que per motius laborals està en contacte amb tota classe de persones i de totes les edats: “de cada persona que es creua pel meu camí conservo un detall que m’ha agradat. No imagino una vida sense poder conèixer gent nova contínuament”.
I sobre els temes de present has reflexionat sobre els teus privilegis o la seva absència en el teu entorn?
Actualment, tinc el privilegi de treballar amb un equip de dones molt potents i molt joves entre les quals em sento molt acollida, respectada i valorada. Sento que ara visc un moment dolç en què no he de demostrar res a ningú i el més important, ja no tinc cap home paternalista o condescendent ajudant-me a ‘realitzar’ la meva feina: “això es fa així, la càmera es posa així, el trípode s’ha de posar així, vols que t’ajudi a portar el pes…”.
Quins reptes i quins són els teus objectius actuals en relació amb el feminisme?
Els meus objectius en relació amb el feminisme són diversos. Personalment, m’agradaria que a les dones professionals de més de 40 se’ns donés el valor de l’experiència que se’ls dona els homes que arriben a l’etiqueta de sèniors i tot d’una ja tenen un tracte basat en el respecte. Tinc la sensació que hi ha molt prejudici cap a la dona a partir dels quaranta anys i penso que no hem de abaixar la guàrdia i encara tenim feina per fer.
En l’àmbit familiar, personalment, tinc l’objectiu de donar la mà a les meves filles
i ajudar-les al màxim que siguin persones independents, empoderades i, per sobre de tot, molt empàtiques amb qualsevol persona o circumstància.
Des d’una perspectiva feminista, quines mesures de futur proposaries per impulsar el canvi? Quins aspectes creus que es podrien transformar?
Com a mare de dues nenes, el meu objectiu principal és animar les nenes que conec a què tot el que vulguin fer està al seu abast. Que mai tolerin la pregunta, estàs segura que t’ho podràs fer-ho sola? És aquesta pregunta tan nefasta que em va marcar molt quan era petita i començava a treballar.
Què és per a tu la Sal de la Vida?
Per a mi la sal de la vida són els somriures, els somriures que regalem i que ens regalen generosament persones anònimes. No els coneixes, et fan un somriure i crec que el dia pot començar o acabar diferent si rebem o regalem un somriure.
LA SAL DE LA VIDA, Feminisme contemporani en primera persona
Per ANGELS BRONSOMS. Si vols fer suggerencies o propostes: angelsb@grn.es
