“La sal de la vida és el que ens recorda que la vida no ha de ser perfecta, però sí nostra”
INMA SOLER es fisioterapeuta per la Universitat de Girona, postgrau en traumatologia i cirurgia ortopèdica i mare de dos fills amb la seva dona. La seva es una feina agraïda quan es fa be.. així ho valoren els seus -i les seves- pacients que remarquen la seva qualitat humana, tracte, calidesa i extraordinària professionalitat que aplica des de Palafrugell i també com a Coordinadora del Col•legi de Fisioterapeutes de Catalunya a Girona.
La entrevista s’inicia com sempre amb la pròpia autobiografia de la nostra convidada
Vaig néixer a Palamós un 17 de setembre de fa 41 anys. Un poble que em va ensenyar a estimar el mar, la tramuntana i les llargues tardes d’estiu. Vaig tenir una infància feliç però com totes no exempta de contradiccions. A casa no em va faltar mai de res, tret d’una pilota de futbol. Cada Nadal la demanava i cada Nadal no apareixia, i no perquè no me la portessin sinó perquè això de jugar a futbol no era de nenes. La consigna era molt clara: patinar si però monopatí no. Basquet si, però jugar a futbol no. I jo que ja tenia un instint nat per la enfilar-me pels arbres i esgarrapar-me les cames explorant, doncs veia aquestes normes com si fossin uns murs invisibles però molt reals.
Als 15 anys després d’insistir molt i amb la promesa implícita que no em des-feminitzaria em van deixar jugar a futbol, la meva mare això si, em venia a veure alguns partits amb aquella barreja de resignació i desaprovació que nomes saben fer les mares.
De fet encara ara si li dic que m’he apuntat a un equip de futbol de mares arronsa el nas com si hagués confessat que faig no se salt en paracaigudes o alguna cosa així. Els meus pares teníem uns amics francesos, en Pierre i l’Anne, i a en Pierre li semblava molt graciós tot allò que em despertava curiositat com ara desmuntar coses, explorar, pescar, provar esports. Sempre deia: c’est un garçon… i jo sabia que allò portaria cua.
La meva mare em recordava enfada i sense dret a replica que hi havia coses que les nenes no feien. Així que vaig créixer amb una mena de culpabilitat per voler explorar i sortir del meu lloc. Aquestes petites barreres em van fer apassionar-me pel mon i paradoxalment anar agafant confiança. Plantar cara a les coses no era fàcil però vaig aprendre a fer-ho encara que sovint fos amb silenci.
Vaig estudiar fisioteràpia la UdG i després vaig fer un postgrau en traumatologia i ortopèdia a la UAB i aquí estic fent una de les coses que mes agrada que es ajudar a les persones acompanyar-les en els seus processos de recuperació em fa sentir molt útil i em fa sentir profundament connectada. Segueixo sent la mateix nena curiosa però algú em diu mama. Tinc dos nens preciosos que m’han ensenyat una nova manera de mirar el mon i una família que no em vaig imaginar mai però que resulta que era la que necessitava. La meva dona diu que soc alegre, empàtica i que tinc una set d’aprendre incombustible i si encara m’esgarrapo les mitges si cal enfilar-me a un lloc per veure el mes enllà.
Quins referents: persones, moviments, memòries del feminisme o feministes amb els quals et sents identificada, han influït en la teva perspectiva, han ajudat a conscienciar-te i construir la teva mirada feminista?
Els meus referents feministes han estat diferents figures que tot i ser de diferents àmbits han compartit una lluita comuna per la igualtat i la justícia. Per exemple, Rosalind Franklin, que em va inspirar molt amb el seu paper clau a la ciència sovint invisibilitzat i que em recorda que les dones també podíem tenir un coneixement amb el treball de camps dominats per homes. O Sister Rosetta Tharpe, la mare del rock, que amb la seva forca i talent musical em fa entendre com les dones poden trencar esquemes i revolucionar la cultura.. i mes en aquelles èpoques. Evidentment la Marie Curie, que encara que es l’exemple típic, a mi m’ha encantat. Per a mi es un exemple de perseverança, excel·lència i m ‘ha ensenya a valorar la passió pel coneixement sense límits. M’agrada molt.
En l’àmbit mes proper i actual em sento molt influïda figures com la Júlia Salander que es una veu rellevant a les xarxes socials i m’agrada perquè a traves del seu feminisme -que es molt pedagògic- aconsegueix arribar a milers persones i a mes joves. Planteja debats necessaris sobre igualtat, consentiment, i la lluita contra el patriarcat al nostre dia a dia.
I el moviment feminista amb el que me sento identificada seria el feminisme de la tercera onada perquè amplia els focus de les lluites feministes fent-les mes inclusives, potser mes adaptades a les complexitat del mon contemporani.
I quins obstacles has trobat en el teu camí, com el sostre de vidre, discriminacions, edatisme, misogínia, confrontacions amb els guardians del patriarcat en aquesta lluita pels nostres drets?
El meu primer record amb el sostre de vidre va ser als 10 anys amb un nen de la classe que em va dir que els homes eren millors que les dones. I quan li vaig preguntar perquè em va respondre amb una llista imbatible per aquella nena de 10 anys sense referents.
Em va dir: el millor cuiner qui es? , el millor tenista? , el futbolista mes ric, tot eren homes… Em vaig quedar sense resposta, i tot i que em va fer una ràbia immensa, aquella impotència em va deixar amb una pregunta que encara a dia d’avui m’acompanya. La revisc però…. perquè.
Després hi ha l’esport que m’apassionava i em regalar una col·lecció de micro-discriminacions sempre hi havia un: “per ser una noia jugues molt be”, “una noia? Però si sembla que juguis com un noi?”. Al principi m’afalagava, perquè el que volia era jugar però amb el temps vaig entendre que allò no era un elogi si no que eren sostres pintats per semblar sostres normals. Amb els anys he anat entenent que aquestes experiències no eren casualitats, sinó que formen part d’un sistema que invisibilitza a les dones o que les tolera nomes quan demostren fer el doble per rebre la meitat. Crec que el sostre de vidre no es nomes en les altes esferes, sinó que el trobem al pati de l’escola, al futbol o a les converses de bar i sovint l’obstacle mes gran no son les paraules k et diuen, sinó la manera de com t’acaben fer dubtar de tu mateixa. Però mira, si podes tornar enrere a aquell pati de l’escola li dirà a aquell nen: “potser els noms que coneixes son d’homes, però saps perquè, per que les dones han hagut de lluitar per fer-se un lloc en un mon fet a mida pel homes, però això canvia i la teva llista esta a punt de quedar molt curta”. I li deixaria anar un somriure.
El feminisme no es tracta de competir sinó de compartir un mon en igualtat. Així que entre sostres de vidre, comentaris absurds i moments de dubte, he après que cada obstacle es també una oportunitat per fer-me mes forta i buscar una resposta millor, que potser no es el final feliç però es una manera d’anar desmuntant el sostre un trosset cada vegada.
Com influeix la diversitat cultural en la teva vida actual?
La diversitat cultural crec que influeix molt positivament en la meva vida perquè em permet entendre diferents maneres de veure el mon, maneres de viure, costums, situacions i valors que mai m’hauria plantejat. Compartir espais amb persones de cultures diverses m’ensenyen a ser mes empàtica, mes flexible i a valorar la riquesa que neix d’aquestes diferencies, ara be, no puc evitar de veure que sovint certes tradicions cultural o religioses doncs serveixen per perpetuar desigualtats, especialment en vers dels homes. I entro en oposició complexa perquè vull respectar la diversitat perquè m’agrada i perquè hi crec, però també crec fermament en la defensa dels drets humans i de la igualtat de gènere . Penso que la cultura no hauria de ser una excusa per limitar i oprimir a ningú. I que el feminisme també te un paper molt important a l’hora d’ acompanyar aquests debats i buscar punts de trobada entre tradició i igualtat. Per tant, intento viure aquestes diversitat amb obertura de mides però sense deixar de qüestionar aquells aspectes que poden posar barreres al progres i a la llibertat de les persones especialment per les dones.
Des d’una perspectiva feminista, has reflexionat sobre els teus privilegis o la seva absència en el teu entorn?
Des d’una perspectiva feminista reflexionar sobre els meus privilegis es com fer una auditoria interna. A vegades es incòmode, però es necessària. Tinc privilegis evidents, com haver nascut en un lloc on he pogut estudiar, treballar i sortir al carrer sense por, o gairebé sempre. Però veig les absències: ser dona en el mon patriarcal es com jugar a un videojoc amb mode super difícil, on sempre has de fer el doble per aconseguir la meitat. I això si, reflexionar-hi m’ajuda a posar-me les ulleres violetes i ser mes conscient del que m’agradaria canviar tan al meu entorn com al mon.
Quins són els teus objectius actuals en relació amb el feminisme?
Els meus objectius actuals en relació al feminisme passen per casa meva, concretament per dos petits humans que tinc a càrrec. Vull ensenyar-los des de ben petits que el feminisme no és una cosa d’elles, sinó que és de tothom, i que el qüestionament d’injustícies són valors essencials. Vull que creixin sabent que les emocions no tenen gènere, que no hi ha joguines de nen o de nena, i que el món serà millor si aprenem a compartir-lo en igualtat. I el meu objectiu seria criar nois que no només entenguin el feminisme, sinó que el practiquin, perquè el futur es construeix a casa, i sí, de tant en tant em fa por equivocar-me, però crec que transmetre valors amb coherència i una mica d’humor ja és un bon punt de partida.
I quines mesures, debats, eines, proposes per impulsar el canvi i com transformar, mobilitzar?
Per impulsar el canvi, jo crec que el primer pas és educar, des de la base, a les escoles, a casa i a la societat en general. És fonamental que des de petits es promoguin valors com la igualtat, el respecte, la diversitat.. i jo aposto en un canvi en la manera d’educar, on no es perpetuïn rols de gènere, estereotips, sinó que es promogui la llibertat d’elecció per a tothom.
Pel que fa als aspectes que vull transformar, sense dubte, seria la representació de les dones en àmbits de poder. La ciència, tecnologia, cultura… Necessitem més referents femenins visibles en tots els sectors, no només en les arts o en l’entreteniment. També m’agradaria veure una societat on la conciliació laboral i familiar no sigui una batalla diària per les dones, sinó un tret compartit entre tots. En resum, el canvi ve de les petites accions del dia a dia, de la manera com eduquem i qüestionem les coses que semblen naturals. Si cada un de nosaltres fa de la seva part, jo crec que el futur serà més just per a tots.
Com definiries o què significa per a tu l’expressió «La sal de la vida»?
Per mi, la sal de la vida és el toc especial que fa que tot tingui més sabor. Els moments espontanis, els errors que acaben sent riures, una bona conversa amb amics que no sap si és profunda o només una excusa per riure’t de tu mateixa. És el que et fa aixecar pel matí amb ganes. La sal de la vida és el que ens recorda que la vida no ha de ser perfecta, però sí nostra.
LA SAL DE LA VIDA, Feminisme contemporani en primera persona
Per ANGELS BRONSOMS. Si vols fer suggerencies o propostes: angelsb@grn.es
