LAURA KLAMBURG es directora d’art, il·lustradora, educadora formada a EINA i a Estats Units. Ha estat professora de disseny a Eina, Idep y Bau durant 15 anys. Actualment viu ara a Les Olives (Baix Empordà) i es autora de diversos llibres LA SEGUNDA PIEL MAS RARA DEL MUNDO, UN PIJAMA PARA ROBIN, LA TIRA DE MUJERES.
Laura fa la seva pròpia autobiografia i es descriu així: dissenyadora, il·lustradora, dibuixant, amant de la vida, del divertimento, de passar-s’ho bé, valenta, inconscient.
Volem demanar-te pels teus referents: persones, moviments, memòries del feminisme o feministes amb els quals et sents identificada, han influït en la teva perspectiva, han ajudat a conscienciar-te i construït la teva mirada feminista?
Hi ha molta gent que és un referent que no tenen nom, són gent que són valenta, transparents, originals, són la gent que m’ha acompanyat i m’acompanyen cada dia. Després hi ha el Bobby, el Lou, el Tibor Kalman, Janis, i Barbara Kruger, Jenny Holzer, gent que comunica, comunica amb tot tipus de mitjans, gràfics, visuals, música, dansa. El primer moviment radical que me’n ve al cap és el de les Guerrilla Girls, a Nova York, als anys 80, quan vaig arribar.
Als anys 80 Nova York era la ciutat, era un marc d’expressió, els carrers, la façana era brutal. Tothom s’expressava als carrers, des de grafiteros fins a gent que empaperaven els carrers “de la noche a la mañana” i exposaven allò que tenien al cap. Llavors les Guerrilla Girls eren un moviment brutal que, amb una gràfica molt contundent i molt clara es presentaven emmascarades, amb una careta de goril·la, i reflectien la incomoditat i l’inconformisme de les dones, sobretot en el món de l’art, i la falta de representació i la repressió en general.
I en aquest àmbit laboral o personal, quins obstacles has trobat en el teu camí: sostre de vidre, discriminacions, edatisme, misogínia, algun enfrontament amb el patriarcat?
No directament.
A veure, jo soc feminista en el sentit que defenc que la dona no estigui en un nivell inferior amb un altre ser humà. Però llavors jo soc una persona bastant privada i quan em presento al públic -de manera professional o social-, em presento sempre, perquè no sé fer-ho d’una altra manera, com a persona. A partir d’aquí, si algú em tracta com a dona, entre cometes, o sigui d’una manera diferent que a una persona, a part de qualsevol gènere, llavors jo reacciono. I a vegades, les meves reaccions sense gènere han causat que a una persona que em tracti com a dona amb un gènere inferior o més delicat, per dir-ho d’alguna manera, a aquella altra persona li xoqui. Però li xoqui perquè espera potser una resposta més femenina i jo en aquest sentit no tinc gènere. Soc persona per davant de tot.
Jo no soc conscient d’haver patit discriminació, no ho tinc com una frustració personal, però suposo que sí, que he rebut discriminació de gènere quan m’he quedat embarassada, he tingut crios, he hagut de deixar de treballar uns mesos o treballar en menys hores perquè havia de cuidar els meus fills. Sí, i la conciliació aquesta no… no funciona, vull dir, i fins i tot no queda bé. No queda bé tenir aquesta necessitat de cuidar els teus fills, que és una cosa tan biològica i tan preciosa.
Llavors, sí, i a nivell de sou i de remuneració, totalment. El que passa és que les dones, i en conec moltes de dones que són magníficament empresàries, les envejo, però a mi em falta bastant aquest criteri i jo crec que el gènere masculí s’aprofita de la dona en aquest sentit i ens remuneren a la baixa. I tenim tendència a no queixar-nos, i això ho hem de corregir.
La diversitat cultural és al seu present, Laura?.
A veure, jo tinc un cognom alemany, uns orígens catalans, molt catalans, càtars per ser més específics, alemanys no específics perquè no tenen més importància que una anècdota històrica. I després he viscut, he viatjat poc pel món com a turista però sí que he viscut bastant pel món, als Estats Units, al Canadà i allà on m’han acollit. Llavors, vivint en altres mons, experimentes la cultura d’altres llocs. I he tingut el privilegi de viure altres cultures. Llavors per mi les altres cultures són vivències, vivències que he tingut. I en aquest sentit m’han donat molt. A mi l’experiència amb la cultura és això, és un rebre continu. I per tant un gran respecte i un privilegi i que duri..
Quin valor dones tu a aquestes minories que t’han precedit?
Tinc dos exemples que són curiosos. Un és el meu cognom, que per mi sempre ha sigut anecdòtic, perquè ningú sap aquesta família alemanya ben bé qui eren i d’on venien. Ho vam investigar, però jo crec que són una gent que van… Un home, que a l’època, a principi de segle, va emigrar a Centreamèrica per crear una fàbrica, que era l’època de les havaneres, per dir-ho algú, que la gent s’anava a fer les Amèriques.
Però jo crec que amb aquesta migració li van canviar el cognom. Llavors no hi ha rastres. Aquest cognom és únic en el món, en el sentit que els que estaven a Alemanya no tenien aquest cognom, perquè no hi ha rastres allà.
Llavors, dit això, créixer a Catalunya, una Catalunya amb una personalitat i una cultura brutals i magnífiques, amb un cognom alemany, no era alguna cosa en negatiu, ni molt menys, però sí que era una cosa divertida, en el sentit que ningú sabia on ubicar-te. Llavors, per mi, era una alliberació magnífica, perquè jo podia ser qualsevol cosa. Si volia, podia ser, jo què sé, superrica, o superpobre, o superextravagant, o super… Vull dir, no era de família de ningú, era qui volia ser. I això era brutal.
Després, la llibertat de tenir aquest cognom que ningú ubica, això és un tipus de marginació, però molt divertida, perquè mai vaig ser una catalana autèntica, de veritat. Sempre em deien, tu d’on vens? I jo dic, jo d’aquí. Però després, sí que he viscut 11 anys als Estats Units, després d’estudiar vaig anar allà. Sí que vaig experimentar per primera vegada el ser de fora, no?, i el ser com una immigrant. Sí que és veritat que vaig anar a parar a Nova York, que és un lloc on hi ha molt poca gent que sigui d’allà, que és una ciutat que està formada per immigrants, llavors hi ha un gran respecte per l’immigrant, perquè és un New Yorker: The moment you get there, you are a New Yorker. Però sí que, per primera vegada, em vaig adonar que el fenomen Nova York, Manhattan, és una ciutat que està formada per gent de fora, que han vingut a fer-se un futur allà. I jo vaig anar a Nova York simplement per ganes de treballar en disseny gràfic, i mai vaig pensar que m’anava a ficar en aquest territori de la immigració, que era curiós i interessant, però sempre en positiu. Són coses que t’ensenyen a valorar el que tens i el que no tens, i els altres.
I en aquest aspecte, i des d’una perspectiva feminista.. has reflexionat sobre els teus privilegis o la seva absència en el teu entorn?
Be, d’entrada, el privilegi de tenir un cap que et funciona i que t’ajuda a raonar totes les situacions en què et trobes. Això ja… és un gran privilegi. Però després, el privilegi de poder-te barrejar amb altres cultures, i rebre, perquè és un luxe. Poder rebre d’altres cultures és un regal.
Volem demanar-te amb quina identitat feminista et reconeixes.
A veure, jo he tingut la sort de viure la transició, jo era petita quan el Franco vivia, però gràcies a Déu vaig viure aquella època, gràcies a Déu, perquè és una part històrica brutal. I quan aquest home, malauradament, va morir de mort natural, quan va finalment morir i van començar a sortir als partits polítics i va sortir la Pasionaria, va ser un personatge tan magnífic. Però alhora tan persona, o sigui, per suposat que era una dona, per suposat que era… però jo de la manera que mirava aquesta dona era més un cap, era una cabeza pensante, era una persona intel·ligent, era un referent de criteris, valenta, lluitadora, política convençuda.
Llavors, per mi, el que m’interessa de les persones és això, primer de tot la persona, després de tot el gènere. Ara, estem vivint una època en què el gènere s’està qüestionant, ja no és home i dona, ja estan sortint els binaris, els no binaris.. Bé, això seria tot un altre tema, però és interessant, no? Per mi sempre m’interessen les persones per davant de tot.
Ara, haig de dir que com a dona, de la seva època, quan el Franco va morir el 75, la persona ja tenia un munt d’anys, que era ja molt gran, Déu-n’hi-do, lo valenta que ella, com ella, tantes dones d’Espanya i de Catalunya.
Identitats feministes amb les que em pugui identificar? La Blondie, Joplin, Simone de Beauvoir, escriptores. Hi ha moltes dones i les hauríem de posar totes en llista i fer-les una gran exposició. Una exposició rere l’altra.
La teva feina en relació amb el feminisme ara mateix Laura, com a dissenyadora com a dona, quina és?
Soc feminista perquè és necessari ser feminista però davant de tot soc persona soc persona, soc dona tinc la meva feminitat interpretada de la meva manera però no porto el feminisme com una bandera contínuament allà ondejant. Quan cal la trec i la trec ben alta però soc davant de tot professional i el que m’interessa són coses de dones però també són coses de persones i de la vida en general que ens afecta a tots, homes i dones.
Estic intentant fer servir els mitjans d’expressió últimament per curiositat personal, no sé si arribarà a cap lloc a nivell comercial, encara que exposar-ho a altra gent sempre és important -tant si hi ha un premi econòmic o no-. Crec que és important exposar el que fas perquè rebràs un feedback, tant si et paguen com si no. En aquest sentit, el dibuix és una eina d’expressió molt maca i últimament, com a divertimento, estic explorant el tema de la sexualitat de la dona. Més que sexualitat, es el tema de l’erotisme, de la seva representació i aquí li estic donant voltes. No sé si té a veure amb el feminisme sinó que ho veig com un divertimento amb clau femenina.
Quina és per tu la Sal de la Vida?
Per a mi la “Sal de la vida” sense dubtes es l’amor. L’amor ho és tot. I si volem afegir-hi més coses: és l’amor i el respecte. Jo crec que aquests són claus, i amb això ja pots respirar a fons, ja pots treballar, ja pots conviure, conviure amb tu i amb els altres. Viure i morir amb amor i respecte perquè això és La sal de la Vida: l’amor i el respecte.
LA SAL DE LA VIDA, Feminisme contemporani en primera persona
Per ANGELS BRONSOMS. Si vols fer suggerencies o propostes: angelsb@grn.es
